Pau Balsells: feminista i stakhanovista

Tot i el salt de la digitalització/informatització de parts importants del patrimoni escrit, no és fàcil conèixer les aportacions de Pau Balsells i Morera (Igualada, 1898 – Tolosa de Llenguadoc, 1973). Ara, quan sigui llegit, no serà fàcil encasellar-lo. Dir-ne “feminista” és per assenyalar que, el 1933, va impartir una conferència a l’Ateneu Barcelonès sobre la dona i els seus drets a diferents països. El resum que se’n va fer a la premsa ens descobreix una de les qualitats de Balsells: presenta el tema històricament (l’Índia, Egipte, etc.) i, alhora, la situació de les dones a molts països del món. I destaca que no podien votar, encara, les dones de cinc estats: França, Itàlia, Portugal, Romania i Albània. (I recorda que les dones cap de família tenien vot en la “monarquia catalanoaragonesa”.)

El pas següent de Balsells, el 1934-35, van ser dos estudis (publicats com a llibre) sobre dos temes en què conflueixen l’interès per la situació de la dona i l’interès per la Unió Soviètica. Els seus dos primers llibres estan dedicats al codi de família soviètic i a la herència a la Unió Soviètica. Família i herència a l’URSS (temes en què no és possible ignorar el protagonisme femení) obren el pas a altres estudis de Balsells, que, en dos anys (1937-38), en plena guerra d’Espanya, publicarà 11 llibres en tres editorials. Pel que coneixem, el més ambiciós és Stajanovisme (Barcelona, 1938). Segons Balsells, a la Rússia dels tsars “l’obrer deixava el treball i entrava a la taverna; begut, anava a casa seva i maltractava la muller i els fills. Naixia esclau, seguia esclau, esclavitzava el seu entorn”. A partir de la revolució de 1917-18, sortir d’aquesta dinàmica no va ser –lògicament- gens fàcil. Per fer-ho, Balsells explica que els nous estímuls al treball, l’stakhanovisme, implicaven, a més de premis, honors i reconeixements públics (a la premsa!), canvis en el sistema educatiu, mantenir alguns aspectes del treball a preu fet i dissenyar-ne de nous. Així, “el salari augmenta aritmèticament fins a la producció normal, és a dir, fins a la realització del pla. Excedint-se aquest, llavors l’augment és geomètric”. L’exemple que dona és que el pla d’empresa estableix que per fer 7 caixes es guanyaven 10 rubles. Ara, si se’n feien 10, es guanyaven 16 rubles; 11 caixes, 19 rubles; 12 caixes, 22 rubles.

Altres estímuls eren les vacances suplementàries, els viatges d’estudis, els viatges a l’estranger”, el fet que algunes “escoles superiors” obrien “les portes” o, també, quan “les cases-estatges” que tenien “més confort” eren “destinades als bons treballadors”. I l’accés a “restaurants especials”. La conclusió del llibre seria diàfana: “El treball és un honor al país dels soviets, però viu millor qui més treballa.”

A altres llibres de Pau Balsells, s’hi poden trobar altres detalls significatius. Per exemple, al volum La banca a l’URSS (Barcelona, 1938), Balsells descobreix: “La vida social i sindical dels treballadors de banca a l’URSS és esplèndida. Tenen totes les possibilitats que el món pot oferir, tenen un esplèndid pervindre.” O, a La enseñanza en la URSS (Girona, 1936), que afirma: “En la l’actualitat no existeix ni un sol establiment d’ensenyança que no estigui en relació íntima amb alguna empresa industrial.”