Inicial

A Nissan les intencions de reindustrialització van començar a planar des del minut zero. De fet, en paral·lel a la negociació de les indemnitzacions dels empleats s’hi va crear una taula específica per definir un pla de reindustrialització. Aleshores no es podia perdre pistonada. Amb la sortida de Nissan quedaven 518.000 metres quadrats de terreny orfes i el sector industrial perdia un gran actiu. I a més a més en una zona coneguda com la Milla d’Or per la diversitat de proveïdors del sector i la proximitat a les principals infraestructures de transport.

Una de les mesures que va prendre la direcció de Nissan va ser mantenir la planta oberta fins al desembre del 2021, mentre el Consorci, la Generalitat, el Ministeri d’Indústria, els sindicats i la mateixa empresa japonesa buscaven una segona oportunitat a les instal·lacions que abandonava. La missió era clara: mantenir-hi activitat industrial i salvar el màxim de llocs de treball.

Aleshores, tothom va entendre que era la sortida més beneficiosa cap a la qual calia dirigir-se i hi va posar de la seva part. L’empresa s’hi jugava la reputació, la seva tasca en responsabilitat social i a més, si aconseguia ser substituïda per una altra indústria del sector no hauria d’assumir el cost de desmuntar les naus ni descontaminar el terreny, tal com tenia per contracte. Els sindicats i les administracions veien en la reindustrialització una sortida per als 2.500 empleats que es quedaven sense feina i per als més de 20.000 empleats del sector a qui de manera indirecta també els afectava el tancament de la Nissan.

“El cas Nissan s’ha convertit en paradigmàtic perquè és un exemple del que passa quan tothom rema en la mateixa direcció”, considera Oriol Alcoba, que va ser director general d’Indústria de la Generalitat entre 2022 i 2025. Alcoba afegeix que a més a més ha estat un procés exemplar perquè els nous inquilins s’han reorientat al nou paradigma cap al qual circula el sector automobilístic: el vehicle elèctric. Allà on fabricava Nissan ara hi ha la seu de la primera empresa xinesa que produeix cotxes elèctrics a Europa.

Miguel Ángel Boiza, aleshores secretari general de CCOO a Nissan, que va participar a les reunions de la taula de reindustrialització creu que l’altra clau va ser la unitat de la plantilla: “No vam afluixar. Volíem reindustrialització i ho vam aconseguir.” A diferència d’altres casos, aquí els sindicats van exigir que el tancament anés acompanyat d’un procés per garantir nous llocs de treball. “Moltes vegades les empreses tanquen i marxen sense més. Aquí, amb molta pressió, i en un dels pitjors moments de la pandèmia vam aconseguir mantenir la lluita perquè totes les parts participessin a trobar una alternativa real.” No va ser un procés fàcil.

Un altre dels engranatges determinants perquè la maquinària rutllés en bona direcció va ser la naturalesa pública del sòl. “Com que les naus i els terrenys eren nostres, vam posar tota la voluntat per a la reindustrialització. I a més podíem marcar condicions. Això ens va permetre acordar la creació d’un concurs amb criteris molt exigents, per prioritzar una proposta que no fos només logística, sinó que vingués acompanyada d’un soci industrial”, explica Navarro.

L’única empresa que es va presentar al concurs va ser la multinacional australiana Goodman, especialitzada en logística, però que portava com a sòcia industrial una empresa catalana, QEV Technologies, avui rebatejada com a Ebro. La seva proposta: recuperar la històrica marca Ebro i fabricar-hi vehicles elèctrics. Inicialment, semblava un projecte agosarat. Però a mitja travessia va aparèixer un nou actor que va acabar de posar la cirereta al procés, Chery Automobile, el tercer fabricant d’automòbils, de propietat estatal xinesa.

“Van contactar amb nosaltres quan el concurs ja estava tancat”, recorda Pere Navarro. “Vam veure l’oportunitat de sumar forces i, finalment, Chery i Ebro van crear una joint venture per fabricar vehicles elèctrics a Europa des de Barcelona.” El resultat: a finals de 2024 ja s’han produït les primeres unitats del SUV elèctric Ebro S700, i hi ha 800 persones treballant a la planta. Els seus plans són assolir una plantilla de 3.000 empleats l’any 2030 i portar la seva capacitat de producció al màxim, fins als 200.000 vehicles entorn d’aquest any, incloent-hi els cotxes de les diferents marques de Chery i els d’Ebro, el seu aliat local.

Hi va haver-hi un moment crític en les negociacions entre Ebro i Chery, que era poder disposar d’una planta d’assemblatge de vehicles al més ràpidament possible. Ebro, en aquell moment, estava arrancant, era un projecte molt petit, però va comptar amb la col·laboració pública per lligar el compromís dels xinesos. Com explica Oriol Alcoba, des del Departament d’Indústria van atorgar un ajut per a la inversió en la planta d’assemblatge de vehicles. El moviment va ajudar que s’acabés tancant aquest acord entre Chery i Ebro, per una banda. Per altra banda, a mesura que la nova societat va començar a contractar treballadors de l’antiga Nissan, s’havia de formar amb les especificitats de producció del vehicle elèctric i en aquest cas, des del Conforcat, que és el consorci de formació contínua de Catalunya, se’ls va donar una ajuda per fer front al reciclatge professional dels empleats.

El Consorci de la Zona Franca també hi van posar facilitats. Navarro explica que van establir un acord amb Goodman per fer una moratòria del cobrament del lloguer. “És cert que ho fem de manera habitual quan s’instal·la una activitat econòmica aquí. Facilitem que mentre no té la nau construïda o mentre no comença a funcionar, fem baixes en el preu. Amb Goodman es va fer un acord específic”, descriu Navarro.

Última voluntat

Tot sigui dit, que gran part d’aquest reeixit procés es va fer per pur voluntarisme. A l’Estat espanyol no hi ha un marc legal que impulsi la reindustrialització en un context de reestructuració d’empreses. És a dir, quan una companyia afronta un tancament o una reducció significativa de plantilla no està obligada a dur a terme un pla de reindustrialització, amb la qual cosa és un marc normatiu que fa una aposta pel present no n’impulsa una pel futur, com passa a França, on les empreses han d’acatar una llei, en vigor des del 1994, que les obliga a executar un pla de reindustrialització quan tanquen una fàbrica.

Aquí, però, el que sí que hi ha és una normativa que protegeix els treballadors i que sempre s’inicia un procés de negociació en el qual el comitè d’empresa i la companyia han d’arribar a algun tipus d’acord. De fet, una bona part dels processos de reestructuració “estan basats en aspectes indemnitzadors o en quin pla de prejubilació es posa sobre la taula”, reconeix Boiza, que confessa que fins i tot dins del món sindical, a vegades se sent sol per exigir un pla de reindustrialització paral·lel a les negociacions laborals.

Actualment, el Ministeri d’Indústria té un esborrany de la futura llei d’Indústria, en tramitació, “que reconeix la importància de la reindustrialització i reserva a l’Administració la potestat de requerir-la en funció de l’impacte socioeconòmic que generi el tancament de cada centre de producció”.

Convé ser conscients que la reindustrialització, com s’ha vist amb la Nissan, és un procés que porta aparellat beneficis tant per a les empreses implicades com per al territori en el qual estan situades i per a les persones. En concret, un pla d’aquest estil mira de preservar la imatge corporativa de la companyia, facilita la negociació amb la representació legal dels treballadors, contribueix a mantenir la pau social, ofereix oportunitats de recol·locació per als treballadors afectats a través de nous projectes industrials, genera noves activitats econòmiques i contribueix a la creació d’ocupació al territori, al mateix temps que ajuda a minimitzar el risc de “judicialització” del procés després d’aconseguir un acord amb la part social.

Ultima voluntat

S’ha de tenir en compte que en la gran majoria dels casos, els actius, és a dir, terrenys, fàbriques, maquinària, etcètera, són propietat de l’empresa i per tant és qui pren la decisió final de vendre’ls a qui més ofereixi, tingui o no pla de reindustralització al darrere “El fet que tot depengui de la bona fe de les parts, ho fa molt fràgil”, insisteix Oriol Alcoba.

Però, a més a més, si es tracta d’un tancament per concurs de creditors en què qui participa en el procés de negociació ja no és ni l’empresari sinó que és l’administrador concursal, la reindustrialització es fa molt més difícil. “Aquesta figura que nomena un jutge prioritza treure el màxim benefici dels actius, perquè la seva principal tasca és maximitzar el retorn del que que resta per repartir-ho entre tots els creditors”, expliquen. En aquest cas, la pressió de la resta dels agents per mantenir l’activitat industrial ha de ser més intensa. Així va passar en la taula de reindustrialització de la històrica fàbrica tèxtil Nylstar de Blanes. Aleshores hi va participar l’administrador concursal, que després de mesos de negociació amb els sindicats i l’Ajuntament de Blanes van acordar que l’empresa ACIN (Activitats Integrals Costa Brava)adquirís les instal·lacions de Nylstar. Aleshores van signar un acord de subrogació de contractes a 14 dels 75 llocs de treball amb el compromís de recol·locació de les persones que van perdre el lloc de treball. La nova empresa preveia la posada en marxa d’una planta de reciclatge.

Futur

Un altre exemple reeixit és Mahle, a Vilanova i la Geltrú. La planta fabricava pistons per a motors de combustió, un mercat en decadència. Avui, a les mateixes naus, MS Tech produeix maquinària per al sector dels semiconductors. “Hem passat d’un sector en declivi a un sector de futur. I amb bona part de la plantilla reabsorbida”, explica Alcoba.

Darrerament hi ha dos sectors que afegeixen pressió a les aspiracions de prioritzar l’activitat manufacturera. Es tracta de la logística i els centres de dades. Ambdós viuen un moment d’expansió exponencial i es troben a la recerca de terrenys on poder desenvolupar la seva activitat, amb especial interès per l’àrea metropolitana. De fet, l’acceleració del món digital està provocant una veritable febre per construir aquests centres de dades. “La logística paga més pels terrenys del que pot assumir la indústria , però genera molts menys llocs de treball i de menys qualitat”, alerta Alcoba. A Martorelles, per exemple, Amazon va tancar la seva planta i va oferir recol·locacions en altres punts de l’Estat, amb sous irrisoris. “És una amenaça real. I no és que consideri que la logística sigui dolenta, però correm el risc que aquesta pressió desplaci la indústria”, afegeix.

Històric

A Parets del Vallès, la històrica planta de Danone –la primera que va fer iogurts fora de Barcelona– va tancar el 2022. Tot i obrir una taula per reindustrialitzar-la, el procés no ha donat fruits planejats. “Aquest equipament es convertirà en un hub logístic estratègic, destinat a optimitzar l’emmagatzematge, la gestió d’estocs i la distribució de productes frescos i secs fonamentalment a l’àrea metropolitana de Barcelona”, explicaven el passat abril un comunicat de BonPreu, l’empresa de supermercats que ha formalitzat la compra de la fàbrica de Danone.

L’alcaldessa de Castellbisbal, Dolors Conde, tem que acabi passant el mateix en el procés de reindustrialització dels terrenys on fins ara hi havia la indústria paperera Reno de Medici (RDM), que ha anunciat recentment el tancament. “Estem preocupats perquè perdre una indústria d’aquestes característiques suposa, en l’àmbit de pressupost, una pèrdua d’ingressos important, que també acaba repercutint en la ciutadania. Com a equip de govern tenim molt clar quin tipus d’indústria volem: que sigui compatible amb els nostres valors de sostenibilitat, mobilitat i qualitat de l’ocupació”, diu Conde, que està participant activament en la taula de treball per a la reindustrialització. Des de CCOO alerten que amb uns terrenys tan grans –uns 125.000 metres quadrats– i amb una planta de cogeneració de fins a 46 megawatts, hi ha més compradors que volen instal·lar un magatzem logístic o un centre de dades.

Per Boiza, aquests nous casos evidencien que: “Necessitem un marc legal, amb l’obligació de buscar una sortida industrial. Ara només tenim la voluntat i la mobilització.”

Un altre camí

Així doncs amb aquests límits legals l’únic camí que queda són els incentius. A Catalunya s’han estat desenvolupant eines per orientar l’activitat cap al sector productiu i prioritzar determinades activitats econòmiques en detriment d’altres.

La Generalitat va engegar l’any 2021 una convocatòria d’ajuts destinada a projectes industrials. La mesura s’emmarca en l’estratègia del Departament d’Empresa i Treball per fomentar la reindustrialització del territori a través d’eines de política proactiva, en un context de transformacions importants en el teixit econòmic i la pèrdua de determinades activitats manufactureres.

Des del 2021, la direcció general d’Indústria ha impulsat 80 projectes a través d’una línia d’ajuts que incentiva la compra d’actius i la contractació d’antics treballadors. “És un instrument clau per fer atractiva la reindustrialització”, creu Alcoba. A això s’hi sumen ajuts del SOC per a la formació dels treballadors i línies de suport a la inversió productiva. Des del gener del 2025 hi ha oberta l’edició d’enguany que també compta amb una línia específica d’ajuts a la reindustrialització, amb una dotació de 5 milions d’euros, pensada per a projectes que recuperin o mantinguin activitat industrial en espais afectats per processos de tancament o reestructuració. L’any anterior, aquesta línia va finançar sis projectes que van permetre mantenir 153 llocs de treball

Pel cap del gabinet d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira, la reindustrialització no es pot interpretar com un retorn nostàlgic al passat. “El que ens cal és que transformem sectors de tecnologia madura, que ja tenen poc futur, i incorporem inversors de dins o de fora, amb projectes que aportin més productivitat de valor.”

Ara bé, Rovira creu que cal posar condicionants, de la mateixa manera que ha fet la Xina en tots aquests anys amb la captació d’inversió estrangera. “Que vingui tota la inversió que vulgui venir aquí i els assegurem uns rendiments molt bons, però la tecnologia la compartirem. Sé que és un tema molt complex, però és la via perquè es pugui afegir valor al territori amb aquelles activitats que són més intensives en coneixement i tecnologia.”

Totes les persones consultades coincideixen que per afrontar cada projecte de reindustrialització es requereix tenir les eines disponibles i sobretot el consens de tots els agents que hi al voltant de la taula, “però després cal ser conscients que cada projecte s’ha de treballar de manera molt individualitzada i amb accions fetes a mida”, creu Rovira.