Economia oriental
Moneda i preus
Inflació i guerra de divises a l'estil xinès
Economistes locals volen una revaloració del iuan per contrarestar la forta pujada de l'IPC
La comunitat internacional vol una moneda xinesa forta, en igualtat de condicions que el dòlar i l'euro
Pequín es debat en un dilema més social que econòmic
La inflació és un vell enemic de la Xina que darrerament torna a ser motiu de maldecaps per al govern xinès i centre d'atenció d'analistes internacionals. Si fa un any a Pequín el lloguer d'un pis de 40 m² costava aproximadament 300 euros al mes, ara en costa 500. Un plat de raviolis al vapor –una de les menges nacionals– l'any passat costava uns 50 cèntims d'euro; avui en costa 80. Si tenim en compte que un treballador no qualificat a Pequín cobra, amb sort, 300 euros al mes, i un metge de la salut pública arriba just als 1.000, la situació és complicada.
Segons l'últim informe de les autoritats xineses la inflació va pujar un 4,9% al gener, 1,5 punts més que el mateix mes de l'any passat. La tendència no és cap novetat: al novembre els preus de consum van augmentar un 5,1%, l'increment més fort dels últims 28 mesos. La població fa un any que es queixa, perquè on més es nota és en l'alimentació i l'habitatge, dos puntals de l'extensa classe treballadora i de la important classe mitjana. El govern s'agafa a la devaluació del iuan per fer les exportacions més competitives i aprova mesures d'ajuda als agricultors i contra l'especulació immobiliària regnant al país, però, segons alguns experts xinesos, no és suficient. El banc central xinès va anunciar que segons una enquesta les expectatives d'inflació podrien arribar als nivells més alts de la dècada. Dimecres, l'agència estadística publicava que només un 30% dels consumidors troben que és bon moment per comprar el que necessiten.
Pressions externes
La comunitat internacional voldria veure el iuan desprotegit i dins del sistema de canvi internacional, de manera que l'euro i el dòlar serien molt més competitius en el mercat xinès. És una demanda persistent de les potències estrangeres que ha portat a parlar de guerra de divises i que ha estat molt present en el darrer G-20 a París, on es veia la devaluació del iuan com un fre a la recuperació occidental.
Però pel govern xinès, que és conscient que l'estabilitat econòmica del país és la clau de volta de la governabilitat del Partit Comunista i que la població legitima el govern perquè els ha convertit en la segona economia del món, què és més perillós, la inflació o la revaluació del iuan?
Tot és relatiu
Segons un article publicat la setmana passada a The Economist, Pequín hauria d'estar disposat a permetre una certa inflació per reequilibrar l'economia més que no pas l'apreciació del iuan. El mateix article citava Arthur Kroeber, de la firma d'investigació econòmica amb base a Pequín Dragonomics, que sosté que “si una inflació superior es reflecteix en un augment ràpid dels salaris, seria positiu per a la Xina”. Un altre article del gener del mateix setmanari liberal subratllava que una certa inflació a la Xina farà els seus productes menys competitius.
Huang Yiping, en canvi, professor de desenvolupament de la Universitat de Pequín, en un extens article a la revista econòmica xinesa Caixin, aposta clarament per revaluar la moneda i així controlar la inflació. Segons Huang, el govern ha de reconèixer que les mesures administratives només serveixen de suport i que s'ha de centrar en la política monetària. El problema, segons Huang, “és que el valor de la moneda dictat pel Tresor dels EUA marca les divises del món”. “Molts estem preocupats –deia– per si els EUA estan creant una altra bombolla, una que no necessàriament peti als EUA. Actualment els tipus d'interès americans són baixos i el dòlar tendeix a la devaluació, fet que converteix el dòlar en una divisa òptima per arbitrar”.
Continua dient que les polítiques monetàries a la Xina haurien d'incloure a més d'una revaloració del iuan, un augment dels tipus i un enduriment dels controls de capital, no sols per acontentar les demandes estrangeres, sinó per controlar la inflació. Segons conclou Huang Yiping, aquestes mesures més que una limitació de l'entrada massiva de capital estranger, “són les contramesures més importants a les polítiques dels EUA de flexibilització quantitativa”.