La Borsa
Més valors
Economia

DE MEMÒRIA

El rellotge català

El càlcul sobre la producció total dels anys 1721-1814 es basa en la numeració de les diverses sèries gravades en alguns dels rellotges que es conserven. Si el número de taller més gran conservat no ha de ser, forçosament, l'últim rellotge fabricat per aquell taller, Farré i Xarrié conclouen que el volum de la producció catalana de rellotges domèstics podria situar-se entre 1.500 i 2.000, i que una part d'aquesta producció era per als mateixos mercats americans

Fins al 1957, ningú no havia parlat de l'existència d'un rellotge català. Qui ho va fer va ser un historiador alemany, Hans E. Maurer que va descobrir els Katalanische Uhren des 18 Jahrhundrets, i un historiador espanyol, Luis Montañés que va escriure “una noticia sobre los primitivos relojes catalanes”. Cinquanta anys després, gràcies al recull de Eduard Farré i Jaume Xarrié, hem tingut accés a una faceta poc coneguda de l'economia catalana del segle XVIII: la producció i exportació de rellotges domèstics, de caixa, o de paret.

De fet, a la Catalunya del Set-cents la construcció de rellotges no era un fet nou. Sabem que el rellotge de la torre del palau reial de Perpinyà (1.356) va ser un dels primers rellotges mecànics de torre d'Europa i que, d'aleshores ençà, es van anar construint rellotges públics a moltes poblacions de les terres catalanes.

El que van descobrir Maurer, Montañés (i d'altres, com Luis M. Cascante o Lluís Monreal) és que gràcies a una innovació mecànica que van batejar com a escapament català, alguns rellotgers nous catalans (que, originàriament fabricaven eines o panys, de serraller, o armes blanques o de foc) van tirar endavant la fabricació de rellotges domèstics, o de paret, en uns tallers de rellotgeria molt actius.

Al 1957, es coneixien 27 rellotges catalans del XVIII. Basant-se en monografies locals, el 2008, Farré i Xarrié han identificat un total de 151 rellotges, 17 esferes i 2 màquines. Els tallers d'aquesta rellotgeria domèstica estaven localitzats a 12 poblacions catalanes: Moià (46 rellotges), Arenys de Munt (33), Gironella (20), Sant Joan de les Abadesses (18), Olot (9), Mataró (8), Manresa (6), Igualada (5), Terrassa (4), Barcelona, Centelles i Vic (1, a cada població).

Alguns d'aquests rellotges (i el fet és per subratllar), encara continuen funcionant. A part, hi va haver la fabricació de rellotges de campanar o de torre, i de rellotges de sol.

Es coneixen els noms dels fabricants de rellotges, tenim rellotges sense marca, i hi ha informació de noms de rellotgers (de Vic, per exemple) dels quals, ara per ara, no tenim notícia de cap rellotge. Els rellotgers més importants van ser: a Moià, Senesteva, Crusat; a Arenys, Josep Roca i Francesc Roca; a Gironella, Puigferrat; a Sant Joan, Bover; a Olot, Estroch; a Mataró, Balí i Saldari; a Manresa, Rosals; a Igualada, Ratera; a Terrassa, Pou. De Vic, només s'ha identificat un rellotge amb un número: el 92, però, en canvi, sabem el nom de 5 rellotgers: Cominals, Coll, Luca, Malpó i Agon. De Barcelona, només un rellotger, Antoni Bou. El nom del rellotger de Centelles és Casanovas.

Molts (concretament, 78) d'aquests 151 rellotges domèstics catalans són a cases particulars, i molts (73) es conserven a museus catalans, i d'Andorra, però, també, de Galícia i dels Països Baixos. Podria ser que, com passa amb la producció catalana d'armes, ceràmica o vidre del Set-cents, que altres museus del món tinguin dins les seves col·leccions rellotges catalans defectuosament documentats.

El càlcul sobre la producció total dels anys 1721-1814 es basa en la numeració de les diverses sèries gravades en alguns dels rellotges que es conserven. Si el número de taller més gran conservat no ha de ser, forçosament, l'últim rellotge fabricat per aquell taller, Farré i Xarrié conclouen que el volum de la producció catalana de rellotges domèstics es podria situar entre 1.500 i 2.000, i que una part d'aquesta producció era per als mateixos mercats americans (els de les indianes, l'aiguardent, el paper, les teules, els claus i les eines) dels inicis de la industrialització catalana dels temps moderns.

La fi

La guerra del Francès va obrir el mercat hispànic i els mercats americans als teixits, a les màquines, i als rellotgers francesos, britànics, i germànics, que fabricaven productes a més bon preu i, també, de bona qualitat. Els tallers de rellotgeria de les 12 poblacions catalanes es van trobar, sobtadament, sense mercat. La seva innovació –el mecanisme de l'escapament català- s'havia difós. La gran època del rellotge català de paret, domèstic i transportable s'estava a punt d'acabar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els governs català i espanyol demanen diàleg a Nissan per assegurar un futur laboral i industrial de les seves plantes

barcelona

Sánchez diu a Rutte que és “vital” acordar el pla europeu en la pròxima cimera per no “retardar” la recuperació

Brussel·les

Les condemnes a Barcelona per delicte fiscal el 2019 revelen 51 milions d’euros defraudats a Hisenda

barcelona

Un grup de multimilionaris demana un augment dels seus impostos per pagar la recuperació de la covid-19

Barcelona

Nissan Iberia insisteix que la planta catalana “ja no és viable”

Barcelona

La compravenda d’habitatges a Catalunya cau un 47,9% al maig respecte a fa un any

Barcelona

ECima crea un teixit capaç de refrigerar-se

barcelona

Noves perspectives

Catedràtic d’estructura econòmica / IQS School of Management / @sninobecerra

Empreses que sortiran reforçades de la covid-19

Degà de la UPF Barcelona School of Management. Catedràtic de la UPF. Membre de la junta del CEC i ACCID