Transparència

Fa un temps vaig dirigir i col·laborar en una obra sobre empresaris catalans. Alguns d'ells, dels més qualificats, es negaren a sortir en el llibre. Fins i tot n'hi va haver un que em va amenaçar si parlàvem d'ell, de la seva família i de la seva empresa. És molt possible que alguns lectors atribuïssin a deixadesa meva l'absència d'aquells pares de la pàtria empresarial catalana.

No hi va haver deixadesa, sinó la negativa més rotunda al fet que es parlés de la seva empresa. Fa poc, i també per encàrrec, vaig escriure sobre l'Hospitalet i la comarca del Baix Llobregat. De nou, alguns empresaris van dir que ens n'oblidéssim, com si es poguessin oblidar empreses que tenen centenars de treballadors.

Fa uns mesos vaig escriure la biografia d'un distingit empresari, ja mort, i en demanar informació sobre la principal empresa que havia creat i dirigit, em van donar un full de paper amb dades que ja tenia, dels meus retalls de premsa. Aquesta setmana un diari econòmic destina tota una pàgina a un conegut empresari que forma part d'aquells als quals m'he referit, i en parla en to molt elogiós, però no dóna ni una sola xifra dels seus negocis. I si la donés, no la creuria.

La curiositat és una virtut per a mi, sempre que no s'entri en el que en diem xafarderia. Quan tinc un producte a la mà, sigui farmacèutic, alimentari, una aigua mineral o del sector que sigui, m'agrada saber d'on procedeix. Com saben, una cosa és la marca i una altra, l'empresa fabricant. Hi ha empreses catalanes que s'anuncien fins i tot per televisió, que només anuncien la marca però no el nom de l'empresa, com si els productes fossin de pare desconegut. El nom figura en el producte en si, perquè els fabricants estan obligats a fer-ho, però a vegades es necessita una lupa per poder-lo llegir.

Per què aquesta reticència, aquest fals pudor? Les empreses internacionals o aquelles que tenen inversió estrangera tenen una estratègia totalment oposada. Estan interessades perquè el consumidor conegui el seu nom i on tenen la seu social.

Durant els anys de la transició democràtica, hi va haver empresaris que van amagar el seu nom, perquè hi havia grups que els empaitaven. No podem oblidar mai els assassinats de Joaquim Viola i de Josep Maria Bultó, en aquells moments. Però ara ningú pot témer per la seva vida per aquest motiu.

De qui tenen por, doncs? Dels inspectors d'Hisenda? És molt possible. He vist molts balanços de les nostres multinacionals de butxaca. Em mereixen tot el respecte i al mateix temps tota la desconfiança del món, encara que estiguin auditats. No crec haver vist mai un balanç consolidat real d'aquestes empreses familiars, que tant prestigi donen a l'economia catalana. Li donen prestigi, però no pas transparència.

Hi pot haver també un pudor gairebé genètic, ja que aquesta actitud es dóna sobretot en empreses d'aquí. Conec empreses familiars, que mai han parlat de negocis i de les empreses a l'hora de dinar, sopar o fer petar la xerrada a la vora del foc.

Acabo. Aquesta transparència és absolutament necessària per fer el pas definitiu cap al que és una empresa moderna. Existiria aquesta transparència, si tinguéssim un estat propi? És una pregunta indiscreta?