Els entrenadors i els mundials: el 1970 arriba l'espectacle amb Zagallo

Mário Zagallo representa per a la selecció brasilera un nou segell, una nova concepció de futbol, una nova manera de jugar, una nova mentalitat que defensa que guanyar és important, però com es fa encara ho és més. Que el mitjà és tant primordial com el fi. Divertir-se guanyant és el nou concepte. Amb Mário Zagallo neix el futbol espectacle. Un futbol de jugar bé i bonic, el jogo bonito, que és, a la fi, el més resultadista i admirat. Una prova del resultadisme és la targeta de presentació d'El Profesor. Fins a 154 partits ha dirigit el tècnic brasiler a la canarinha amb un balanç de 110 victòries, 33 empats i tan sols 11 derrotes. Un balanç prou similar al que va obtenir com a jugador en què va jugar 37 partits, dels quals 30 van ser triomfs i només tres van acabar amb una victòria rival. A més, El Lobo Zagallo té l'honor d'haver estat el primer a posseir la copa del món com a jugador (Suècia 1958 i Xile 1962), com a seleccionador (Mèxic 1970) i com a assistent tècnic (Estats Units 1994).

Aquest és el resum final, el que llueix en el palmarès de Mário Zagallo pel que fa a les seves etapes en la selecció. Però un currículum i una vida es construeixen des d'un origen. En el cas d'aquest llegendari esportista i entrenador brasiler és remunta als anys cinquanta. Va ser en aquella època que Zagallo es va decantar per ser jugador de futbol. L'América (1946-50), el Flamengo (1951-57) i el Botafogo (1958-65) van ser els seus tres clubs. En tots va deixar clar que el físic no està renyit amb l'èxit i el rendiment i que la qualitat, el poder de sacrifici i l'ambició arrasen amb tot. D'estatura petita, la seva exquisida i depurada tècnica i la seva incansable actitud de multiplicar-se en tasques destructives el van elevar a poder ser internacional pel seu país. Jugava d'extrem, però defensava com un defensor més tot desxifrant que un equip és defensa i és atac. Aquesta era precisament la seva filosofia. La filosofia que anys després posaria en pràctica des de les banquetes. L'atac sense fre i la defensa obsessiva eren l'equilibri cap al triomf i eren la seva idea de perfecció futbolística.

Els ingredients del seu futbol, el seu lema són, segons ell, antagònics al futbol actual. «La tendència del futbol modern és primer el potencial físic en detriment de la tècnica, cosa que permet als tècnics dels equips més modestos suplir la diferència de qualitat amb els equips grans. Evitant que els jugadors de talent es puguin expressar amb llibertat al camp. El múscul ha superat l'habilitat.» Una recepta, l'actual, no inclosa en el seu llibre d'estil.

Després de guanyar cinc títols al Brasil i de convertir-se, posteriorment, en indiscutible en la selecció com a jugador, Zagallo, juntament amb Garrincha i Pelé com a figures, va conduir la canarinha a alçar la primera copa del món. La davantera brasilera que quatre anys més tard va revalidar el títol s'havia convertit en un atac endiablat. Va ser el colofó d'una carrera que donaria un Zagallo entrenador que va inventar un nou idioma futbolístic.

Es va estrenar al Botafogo, en què en quatre anys va alçar dos títols i es va obrir la porta de la banqueta de la selecão, gràcies també a la destitució de João Saldanha per un enfrontament amb l'estrella Pelé. Dirigia jugadors de fantasia –Felix, Brito, Piazza, Carlos Alberto, Clodoaldo, Jairzinho, Gerson, Tostao, Pelé, Rivelino, Everaldo, era l'onze ideal– als quals va donar la llibertat de divertir-se i la disciplina tàctica per triomfar. Amb la qualitat guanyaven, però amb la intel·ligència del sistema, arrasaven. I és que Zagallo va inventar la figura del carriler. Laterals ofensius convertien l'innovador 5-3-2 –pel qual el titllaven de defensiu– en un 3-5-2 demolidor que escombrava rival rere rival. En el seu primer mundial com a tècnic, el del 1970, el Brasil es va imposar guanyant els sis partits i amb una contundència anotadora que donava fe de l'espectacle que oferia el seu equip. Naixia la màgia del Brasil. I naixia un mestre a les banquetes. La màxima expressió del joc, el màxim suc espremut d'unes estrelles al servei d'un espectador que contemplava el futbol amb pitet.