"L'actor és un pura sang: s'ha de sentir lliure"

La primera actuació a Barcelona que trobem al seu currículum va ser l’any 1978, al Teatre Lliure, amb La vida del rei Eduard II d’Anglaterra, dirigit per Lluís Pasqual. Va ser abans d’entrar a la Comédie Française, on va refinar un selecte paladar cap als clàssics, tot i que a ell li interessa el teatre, tot, mentre sigui intel·ligent, d’autor, de director... “el públic ho reclama”, diu. Han passat 32 anys i torna al Lliure amb Albert Triola com a company de viatge abans d’acabar la gira d’El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville. S’estrena avui i s’hi estarà fins al 21 de març.

Recorda aquell Eduard II?
I tant! Era en un altre edifici, hi havia un altre director, pel camí ha desaparegut gent de gran vàlua... Però el Lliure segueix l’esperit del seu nom. És un espai de creació, compromès, amb el seu temps i la seva gent... I està dirigit per un artista!

Què ens vol dir amb això?
Doncs que tot ha estat molt fàcil. Un artista sap el que falta, tot se soluciona ràpidament, no s’atabala amb els problemes tècnics. Si fos un administrador no seria el mateix. I sobretot, l’Àlex (Rigola) és un amic.

Sap que sona Lluís Pasqual com un dels seus possibles successors al Lliure?
És que és el més lògic. Però això ho ha de dir ell, ha de dependre del Lluís i de ningú més. Només faltaria que no pogués decidir ell de tornar a casa seva! Espero que no hi hagi cap polític que digui que no hi està d’acord. De fet, espero que no demani l’opinió de cap polític. Son ells els que estan obligats a demanar-li si vol tornar a casa.

Bé. Som amb Descartes-Pascal. Com va decidir fer aquest muntatge?
Vaig conèixer l’obra al final de la meva etapa al Poliorama. Però no em creia amb prou ofici ni edat. Vaig guardar el text a la tauleta esperant el moment d’interpretar-lo. Els actors ho fem, això de guardar textos esperant el dia que es pugui realitzar el somni...

Com va trobar Albert Triola?
Quan ja vaig decidir fer el muntatge de seguida vaig pensar en Triola. El vaig conèixer en aquell meravellós El somni de Mozart al TNC i l’he anat seguint. Ha fet coses molt maques, amb Mario Gas, Gerardo Vera... El vaig anar a veure i li vaig dir: “Tens el talent, l’ofici i el físic que estic buscant per al meu Pascal. És un text molt difícil, no es tracta de memoritzar. Hi ha el text dit i el no dit”. Hem treballat molt. No per ell, jo també!

I com han treballat?
Vam estar tres mesos informant-nos dels personatges, agafant l’època, l’estil. El vam deixar reposar. Ens sabíem el text però encara no tenia el virtuosisme, allò que va més enllà de la partitura. És l’obra que més he assajat de la meva vida. Havíem de trobar tots els tons, els pianissimo, els adagio... Probablement és, en aparença, la meva obra més senzilla i en canvi ha estat la més difícil. Però en el triple salt mortal no s’ha de veure la tècnica...

Quina és la seva tècnica?
Procuro no dir als actors el que vull. Els has de fer creure que ja ho vols així i ells hi van afegint. Un actor és un pura sang, s’ha d’anar domant, dirigint, però s’ha de sentir lliure. I ho aconsegueix quan és davant del públic i pensa que el director li ha dit quatre coses i que la resta ho ha anat trobant tot sol.

Deu passar-hi molt de temps, assajant!
No em fa mandra, no. S’ha d’assajar. Mínim, un any.

És cert que truca cada nit a l’autor per dir-li com ha anat l’obra?
Sí. I ho està esperant! Es moria de ganes de venir, però té 86 anys i una crisi d’artritis. Val la pena, no sempre tens un autor viu a qui fer content. I ell és savi.

De fet, es va inventar el text!
Brisville té diferents obres que recreen moments històrics, com La cena, que també la vaig tenir guardada a la tauleta. A partir d’un fet real, que és que Descartes i Pascal es van entrevistar l’any 1647, inventa el que es van dir, inspirant-se en la correspondència que hi ha i amb la seva trajectòria. Ha construït dos personatges reals, molt creïbles.

Com els descriu?
Som a l’any 1647, immersos en l’absolutisme total. Descartes reivindica el dret de pensar lliurement, cosa que ja és suficient perquè la Inquisició et cremi. Pascal és amb uns monjos lluitant contra Richelieu. Tenen conceptes oposats, però dialoguen i es respecten. Parlen de la malaltia, la mort, el treball, la censura, l’església, el poder, la misèria, la corrupció... Hem volgut mantenir el físic de l’època perquè quedi clar que avui continuem tenint els mateixos problemes.

La raó contra la passió!
Són les dues ments més brillants del segle XVII, però hi ha una diferència generacional. És la raó enfront d’una crisi de rauxa. Descartes té 51 anys i ja té molt de prestigi. Pascal en té 23 i no ha publicat res. Es parla d’ell per haver inventat la calculadora, la rebesàvia dels ordinadors! En un moment li explica que ha investigat sobre la teoria de Copèrnic, però que quan va saber que el volien cremar, es va aturar. Imagina on hauríem arribat sense la censura! És una reflexió. No te n’explico més, perquè va pujant i hi ha sorpreses.

Està bé a Madrid?
Hi estic treballant. En un moment donat, provo Madrid i funciona. Munto allà la meva productora i els espectacles que penso fer, els faig allà. Tots els directors de Madrid em posen el teatre a la seva disposició. Em sento privilegiat. Tinc facilitats i és molt difícil renunciar a les facilitats. Mana el teatre!

No s’enyora d’aquí?
No sóc home d’enyors. No m’enyorava pas a París! Jo m’enyoraria del teatre. A Barcelona hi vinc cada vegada que em dóna la gana. Hi tinc casa, no la deixo.

Tornaria al TNC?
Com a actor? Per què no? Si en tinc ocasió, si tinc un espectacle adequat... Aquest és massa íntim. Ara mateix no tinc res estructurat per fer-ho allà, però no em costarà despenjar el telèfon, si em truquen.

Què sent quan veu el teatre que va construir?
És una etapa passada. De fet, no hi passo, no vaig mai per aquell barri.