«Els models meteorològics són un miracle»

–«Hi va haver llocs que sí i llocs que no. Va ser molt tardana, i la temperatura era propera als 0 graus, més aviat tirant a 1 o 2 graus positius. Això va fer que fos una neu molt humida, al límit entre la neu i l'aigua, que quedava molt enganxada i era molt pesada. Per això va fer tots aquests disbarats. En canvi, aquí a l'Estartit, el mar estava a 12 graus aquells dies, i el fet d'estar-hi a prop va fer que la temperatura fos una mica més alta i que la nevada fos més petita. En canvi, a Torroella tenien 32 centímetres de neu.»

–«Exactament els mateixos dies del 1964, el 7 i 8 de març, va fer una nevada en què a l'Estartit van quedar uns 25 centímetres de neu. Perquè hi hagi neu a la costa fa falta aire fred, que ve del centre d'Europa, i la humitat que porta el mar. Aquesta barreja és el que ajuda a provocar les nevades, i el que passa és que com més cap al mar és on hi ha més humitat i per això va nevar més a prop de la costa, tret de punts d'arran de mar. El gener del 1985 també hi va haver una nevada de 20 centímetres aquí mateix, i la del 30 de gener del 1986 va ser més a l'interior.»

–«El problema és que a uns dies de vista, en cas de nevada, els models donen previsions semblants. I en la majoria dels casos al final no passa res, o fa poca cosa. A més, estem en una zona on les nevades no són habituals, i suposo que els models encara no ho acaben de tenir definit.»

–«Hi ha situacions que són molt fiables; per exemple, en la previsió d'un anticicló de tardor o hivern, es poden fer previsions a una setmana sense problemes. En canvi, quan el temps està tan mogut, o ara a la primavera, és més complicat. Per exemple, si ve una massa d'aire atlàntica, segons les temperatures que troba per on passa s'activa més o es desactiva. El cas més clàssic són les tempestes, que tres hores abans ni les pots preveure, ni saps cap on aniran. Els models no són perfectes; de fet, el que fan els models meteorològics és quasi un miracle, perquè l'atmosfera és una cosa molt complicada: hi ha l'aire, la temperatura del mar i la de la terra, el vapor d'aigua, els corrents ascendents i descendents, la superfície de la terra no és uniforme, l'estació de l'any...»

–«Per fer les previsions cal saber exactament què està passant en cada moment. Als models cada tres o sis hores els entren dades de punts concrets, però entremig no saben què passa, i el que fan és interpolar les dades i amb això estimar el que passarà. Però això no és perfecte, perquè a més l'atmosfera no és una superfície, sinó que té un volum, una altitud, on també passen coses i que estan interconnectades. Els models encara no són capaços de resoldre una cosa com si fos un volum, sinó que s'imaginen que hi ha una sèrie de capes a diferents nivells i a partir d'aquí calculen.»

–«Un dels models en què més confio és el model europeu, que té previsions a mitjà termini. I després hi ha aquests mapes que es renoven cada sis hores, que per veure models de pluja són orientatius, però a uns dies de vista no tenen tanta fiabilitat. Ara bé, cada vegada l'encerten més, suposo que els deuen estar millorant i corregint.»

–«Els aficionats a la meteorologia ens veiem una mica obligats a fer previsions, perquè la gent et troba pel carrer i més que preguntar-te la temperatura que ha fet et demana si plourà o farà tramuntana. Ara amb els mapes de models a internet és més fàcil.»

–«De quan encara quasi no anava ni a l'escola. La meva mare, suposo que per no tenir-me per casa fent nosa, m'enviava amb el meu pare i el meu avi a pescar amb la barca. Anàvem a les Medes a calar la xarxa, amb el tipus de pesca artesanal d'aquí: armellades, palangres... Era una època en què les previsions que es feien eren per la ràdio, molt centralistes i que tampoc no l'encertaven gaire. Però els pescadors en sabien molt: veien quan havia d'entrar un vent, en funció de la mar sabien que vindria tramuntana... Això és el que em va fer agafar l'afició, em va anar barrinant per dins, i amb tretze anys ja feia anotacions del temps. No tenia aparells, posava pots de conserva al carrer per veure el que plovia, el que s'evaporava, mirava els arbres per veure el vent que feia, i ho anotava.»

–«D'aquella època no en tinc gaire res, perquè un dia em vaig emprenyar i vaig dir que allò no valia res i ho vaig cremar tot. Però dos anys després, el gener del 1966, vaig tornar-hi. Ja tenia un termòmetre i feia una cosa una mica més seriosa. I des de llavors sí que guardo les dades. Més tard em vaig posar en contacte amb el Servicio Meteorológico Nacional, que em van donar un pluviòmetre, i a partir d'aquí vaig anar recollint aparells i dades. Així cada dia.»

–«Algun, quan vaig anar a fer la mili, però la meva mare i la meva germana ho anotaven. Fora d'aquesta època, he marxat molt poques vegades. És una cosa que m'agrada i ho faig a gust, i si un dia no ho fas ho trobes a faltar.»

–«N'hi ha que ho són més, com ara l'Observatori Fabra o Roquetes a l'Ebre. Jo ara tinc uns 40 anys de dades de pluja i temperatura. Segurament, el més particular del meu cas és la sèrie de temperatura del mar. Abans d'anar a estudiar peritatge agrícola a Barcelona ja mirava la temperatura del mar, i vaig fer un gràfic amb les dades d'un any. Un dia que vaig anar al Servei Meteorològic a demanar material el vaig deixar allà, i l'endemà el doctor Antoni Ballester hi va anar per uns estudis de biologia marina que feia i es va trobar amb el gràfic. Va preguntar qui els havia donat allò, em va trucar de seguida i vam quedar. Li vaig explicar que ho feia amb un termòmetre, que per mirar la temperatura a més profunditat hi posava una pedra amb una corda, i bé, al final em va dir que si m'agradava i m'interessava em deixarien material per fer-ho d'una manera més professional. Em va portar uns aparells i termòmetres especials, molt precisos, per fer les observacions. Al doctor li interessaven les dades, si bé no anaven gaire més enllà. Més endavant, amb tot això del canvi climàtic, van veure que no només eren interessants els canvis a l'atmosfera o referents a pluges i temperatures de l'aire, sinó que també era interessant veure què passava al mar. La gent em va anar demanant dades, i s'han fet servir en diversos treballs científics.»

–«Ara tinc cap a 37 anys de dades, i s'està escalfant. La temperatura mitjana dels últims anys, en superfície, és 7 dècimes de grau més alta que les dades dels primers anys. La temperatura mitjana anual és d'uns 16 graus.»

–«No només és això, sinó que tota la columna d'aigua ha pujat. Ho miro fins a 80 metres, i aquí també ha pujat prop de mig grau. Però no pujarà gaire més.»

–«És que el comportament del mar és com un termòstat. Des del gener fins ara la temperatura és molt estable, i amb la primavera es comença a escalfar la capa més superficial. Quan hi ha vent fort o onades, es barreja la capa més calenta de dalt amb la de més avall, i durant la primavera hi ha aquest joc de petites pujades i baixades, fins que al juny aquesta capa ha pujat fins als 18-20 graus, i el temps és més estable. Llavors aquesta capa més calenta és menys densa, el temps és més estable, i per tant li costa més fer la barreja. A la tardor ja hi ha tramuntanes, temporals, i això ja va masegant la temperatura de la superfície i fa que es torni a barrejar amb la capa de sota. A finals d'any ja gairebé tota la columna d'aigua, fins a molts metres sota la superfície, té la mateixa temperatura, uns 12 graus. I com que la temperatura de l'aire és per sota de la de mar, i refreda la capa superficial, la fa més densa i es desploma. Aquesta barreja posa el rellotge a zero, i l'escalfament parteix cada primavera d'una temperatura semblant.»

–«Això vaig començar-ho a mirar fa vint anys, i ara és uns 5 o 6 centímetres més alt que aleshores. I la tendència és que continuï. A més, és curiós que cada vegada que es produeix el fenomen d'El Niño, el nivell és molt més alt de l'habitual.»

–«No, perquè hauria d'haver estudiat física o geografia. I a més, segurament hauria acabat fent una feina que no m'hauria agradat, perquè jo amb el que disfruto és fent les observacions. Tinc 14.000 fitxes diàries, que vaig escanejar fa poc, i més de 2.000 de temperatura del mar, on també apunto el que observo: si hi ha corrents marins forts, vents, transparència de l'aigua, si veig dofins o algun ocell determinat també.»

–«Tot i que a l'estació hi tinc una part automatitzada, continuo fent les observacions amb els termòmetres, perquè a vegades no marquen exactament el mateix. I per això és interessant que com a mínim durant uns anys es faci l'observació de les dues maneres, per poder-les comparar.»

–«M'imagino que és problema de calibrament, però el que és clar és que un o l'altre, o tots dos, estan equivocats.»

–«En principi, les dades de sempre. Els meus termòmetres me'ls havia comprovat jo mateix, i els tinc ben calibrats.»