Pròxim a Catalunya

Joan XXIII i Pau VI han estat sens dubte els papes ideològicament més influents en l'Església catalana i els més estimats. En ser els papes del Concili Vaticà II van representar l'obertura i les reformes d'una tradició estancada que es veia com una armadura. A Catalunya, immersa en el franquisme, aquell aire nou va ser una doble conquesta.

Benet XVI, que està a anys llum del tarannà dels papes conciliars, ha estat, paradoxalment, el pontífex que ha tingut una relació més estreta amb Catalunya. La seva estada a Barcelona amb motiu de la consagració de la Sagrada Família, el novembre del 2010, va marcar una fita històrica en les relacions Vaticà-Catalunya i va suposar el reconeixement per part del Vaticà de les particularitats de Catalunya com a país i també del català com a llengua pròpia.

L'estada del papa a Barcelona no va ser una flor d'estiu ja que, uns mesos més tard, les bones relacions de la cúria catòlica amb Catalunya es van tornar a veure consolidades amb una gran exposició sobre Gaudí i Catalunya a Roma. Una exposició apadrinada per les principals personalitats eclesials i polítiques del país i rebuda a Roma pels més propers col·laboradors del papa. L'exposició mostrava una Catalunya amb identitat pròpia.

La visita de Benet XVI a Barcelona –amb les autoritats eclesials espanyoles totalment en segon terme i mancades de tot protagonisme– s'ha d'entendre com la culminació d'una feina diplomàtica de molts anys, a la qual s'han d'afegir les maniobres de l'actual cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.

L'Església catalana sempre ha tirat més cap a Roma que cap a Madrid i sempre ha volgut parlar amb la cúria vaticana en primera persona. Torras i Bages i Vidal i Barraquer ho van intentar, però han calgut molts anys perquè el diàleg Catalunya-Roma hagi estat directe.

Benet XVI ha estat el successor d'un papa –Joan Pau II– que va tallar les ales a l'Església catalana i va obligar a sotmetre-la al conservadorisme de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). En un llibre d'entrevistes realitzat el 2011 pels professors Joan Estruch i Clara Fons, els capellans que van viure el Concili critiquen de Joan Pau II “el suport als nous moviments ultraconservadors i la seva estratègia política de nomenaments episcopals, de bisbes afins, dòcils i obedients”. Benet XVI, doncs, ha estat el successor d'un papa que va fer una política contrària a Catalunya “que el país patirà durant molt anys”, diuen els experts.

Si bé ideològicament Benet XVI no ha suavitzat les posicions més tradicionalistes de l'Església, que l'allunyen d'aquest tarannà més progressista que té l'Església catalana (i, per aquest motiu amb tanta empatia amb el Concili Vaticà II), ha intentat apropar-se a una realitat nacional que havia estat amagada i menystinguda. Va intentar entendre la particularitat i especificitat de Catalunya i, clarament, ho va demostrar quan, en ser a Barcelona per consagrar la basílica de la Sagrada Família, va usar com a llengua vehicular de la cerimònia el català. Va trencar, doncs, amb l'anticatalanisme explícit de la Santa Seu que, en l'època més dura de Joan Pau II –que va durar dues dècades– fins i tot va plantejar la inconveniència que es fessin les misses en català.

Darrere d'aquest gir no només hi ha la diplomàcia. És clau la figura del totpoderós secretari d'Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, un home molt proper al nostre país, especialment a Montserrat, amb qui l'uneix una llarga amistat i la “devoció confessa que sent per la Moreneta”.

Benet XVI sap què és Catalunya. Li ho van deixar clar en el manifest firmat per apolítics, intel·lectuals (i, entre d'altres, el pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler) i publicat al Corriere della Sera el novembre del 2010: “Barcelona és cap i casal de Catalunya. Arribeu a un territori amb una consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial, com s'explicita en el document episcopal Arrels cristianes de Catalunya.”