Al llarg d'Adiós al lenguaje només escoltem la veu de Godard en la part final de la pel·lícula. El cineasta imposa la seva veu damunt la polifonia d'altres veus que han anant introduint les nombroses citacions del collage d'imatges, sons i textos que, com totes les darreres pel·lícules de Godard, constitueix l'essència d'Adiós al lenguaje. Aquest cop Godard ens recorda que el mite de Frankenstein va ser creat prop del llac Léman i ens diu que hi ha dos grans misteris: el dolor i el més enllà. Mentre el dolor des de la vellesa el pot arribar a entendre, el misteri del més enllà s'escapa. La veu de Godard sembla marcar el testimoni d'una pel·lícula trista, malenconiosa, amb un cineasta que està en un altre lloc creatiu i des d'allà es proposa fer una obra que sigui alhora el final d'una carrera i el començament d'alguna cosa.

Adiós al lenguaje és una pel·lícula que ens parla d'alguna cosa que s'acaba. Una bona part del seu registre mostra les relacions de parella. Les relacions són mostrades sempre en un estadi de pensió, com si la parella fos un espai de difícil reconciliació, de fusió on l'harmonia cada cop és més difícil. Davant la parella apareix la imatge d'una gosseta –Roxy Miéville– que passeja pel present amb una mirada envoltada de tristesa. És com si la soledat que expressa les passejades de Roxy acabessin essent el reflex d'una soledat més profunda, marcada pel misteri d'un futur ple d'incògnites. Davant de la incertesa del demà hi ha, però, el pes del passat. A diferència de les darrers obres de Godard no es posa sobre la taula una investigació sobre la memòria històrica sinó només sobre la forma com el malestar de la història ens ha acabat afectant el present.

Adiós al lenguaje és, però, també una pel·lícula que obre un camí. És com si Godard es resistís a tancar una nova etapa sense obrir-ne una altra. El camí sembla marcat per la utilització experimental de la imatge en 3D –no visible en les còpies que s'han distribuït– en què la profunditat de camp es proposa investigar en una nova estètica on tot sembla estar per fer i on, de nou, com sol passar en cada nova obra de Godard, hi ha un fort replantejament de la situació de l'audiovisual contemporani. La imatge cinematogràfica surt del quadre, es transforma en un nou instrument òptic que explora un nou llenguatge mentre el llenguatge oral queda tancat en els seus límits. Com podem repensar les coses en un moment en què els llaços entre les paraules i les coses s'han trencat? Godard continua situant-se en una altra esfera per crear un film que desconcerta, que porta el collage més enllà dels seus límits i que ens demostra com des d'allò més íntim es pot parlar del malestar d'un present complicat.