Un gir històric

Parlar encara de la manifestació de l'Onze de Setembre, i fer-ho el mateix dia que se celebra l'entrevista Mas-Rajoy, és una mica temerari, perquè l'acceleració del temps envelleix a l'instant els arguments. Però el que està passant és massa important perquè un articulista de diari no hi digui la seva. O sigui que, en forma de píndoles passadores, aquí teniu una altra manera de veure el panorama.

Primer.- Abans que res, constatar el tomb històric en la trajectòria del catalanisme polític, un moviment de no gaire més d'una centúria que mai no s'havia decantat de manera tan manifesta i tan massiva per l'opció independentista. El canvi és ostensible i fins a cert punt un pèl abrupte i sorprenent. Que hi jugui un paper tan determinant el greuge econòmic és una altra novetat històrica, perquè sempre havíem cregut que la llengua i la cultura, com a elements clarament diferencials, havien de passar al davant de tot. La força mobilitzadora d'aquest argument, i la seva capacitat d'atreure nous adeptes a la causa, és realment extraordinària.

Segon.- La resposta a Espanya ha basculat entre fer-se el distret i esquinçar-se les vestidures. Han tret el cap també l'admonició reial, algunes velades amenaces, l'insult directe de gent com Fernando Savater i el despit, ignorant que aquestes darrers actituds sumen més gent a la causa independentista. Així, cada vegada que una veu de la caverna mediàtica o un “baró” territorial obre la boca, el nombre de catalans indignats s'incrementa. Un apunt, només: quin contrast, la resposta espanyola, amb l'actitud que el govern d'Otawa va adoptar després dels referèndums fallits del Quebec, quan els canadencs van fer mans i mànigues per mostrar-se comprensius i dialogants, quan van multiplicar els gestos per atreure's la voluntat dels quebequesos i mirar de dissuadir-los de les seves pretensions secessionistes. Espanya, és prou sabut, sempre ha fet exactament el contrari.

Tercer.- El president Artur Mas, de moment, ha sorprès tothom. Sempre havíem pensat que, a la pràctica, faria el possible per rebaixar el soufflé, i és indiscutible que el temor a dir les coses pel seu nom (sobirania, independència, plenitud nacional...) o utilitzar conceptes massa vagues i equívocs com això de les “estructures d'estat”, són encara tics d'un reflex preventiu que han esdevingut innecessaris. Començaria a ser una novetat també històrica que Mas i el seu partit abandonessin per fi l'ambigüitat que ha marcat la seva trajectòria. És natural, doncs, que els contrincants polítics exigeixin al president que sigui ben explícit pel que fa als seus propòsits reals i el full de ruta. En aquest sentit, les declaracions posteriors a l'entrevista d'avui seran reveladores per saber quin terreny trepitgem.

Quart.- La manifestació i algunes paraules d'Artur Mas han desarborat sens dubte un dels socis de la coalició que ens governa. Així, els equilibris de Duran Lleida, anant i no anant a la manifestació, oscil·lant entre el pacte fiscal i la independència, han estat una mica patètics i fins i tot ridículs, de tan evidents. De manera que els catalans tenen dret a demanar-se si Unió Democràtica s'ha mogut del seu posicionament habitual i està disposada a anar més lluny d'aquella aspiració a una confederació de perfil tan vaporós. Dit d'una altra manera: ¿la coalició CiU, tota sencera, opta clarament per la via independentista o està dividida internament? Convindria saber-ho.

Cinquè.- Així i tot, el partit sens dubte més descol·locat és el principal de l'oposició. El PSC suma a la seva particular travessia del desert i al seu canvi en la direcció política un desafiament que li ve imposat de fora i que l'interpel·la d'una manera indefugible. De moment, ja ha quedat clar que el PSOE, que no es pot permetre bromes en aquest terreny a la resta d'Espanya, s'oposarà frontalment a la pretensió independentista. Pel que fa a la direcció del PSC, que té uns altres problemes, sembla adherir-s'hi i, a més d'esporgar el grup parlamentari de catalanistes i crítics, es limita a invocar en solitari un federalisme que avui sona completament buit i que ha esdevingut irrellevant, gràcies a la profunda incomprensió, a l'immobilisme i als temors endèmics dels seus socis espanyols. La conclusió és que, amb aquesta línia política sense horitzó, les noves circumstàncies afegeixen elements per creure que el PSC corre el risc de la marginalitat política.

Sisè.- Hi ha la massa invisible, és clar, aquella que no diu res, que no es manifesta, que manté llaços estrets amb “els altres pobles d'Espanya” i que fins ara votava habitualment pel PSC (sovint per l'etiqueta PSOE) i pel PP. És l'assignatura pendent d'un independentisme eufòric que tendeix a ignorar-la, que sembla no adonar-se que almenys sense una part d'ella no hi ha cap referèndum victoriós. Convindria, doncs, un xic menys d'efervescència estelada, i un xic més de capacitat de convicció, més missatge específic. Més picar pedra i més parelles lingüístiques i més política social, per entendre'ns.

Setè.- Hi ha també la magnífica cortina de fum que tot això representa. Mentre parlem d'independència i d'espoli fiscal, no parlem de retallades del govern, de gravíssimes taxes d'atur, de l'impost de successions, dels hospitals i de les aules. El govern Mas sospira, satisfet: quina troballa, justament ara, aquesta eufòria encesa de tantes estelades... Perquè, és clar, no tot es redueix a un tractament fiscal injust: hi ha una política concreta que cada dia marca les seves prioritats en una determinada direcció. Mentrestant, s'aprima l'estat del benestar, les conquestes socials es difuminen i molts i molts catalans la passen magra.

Etc., etc. Se m'ha acabat l'article i em quedaven altres punts. Així és que, si de cas, ja hi tornarem un altre dia...