Referèndums

Sempre els anglesos... quant ens queda per aprendre! La seva capacitat per fer front als problemes de forma col·lectiva és exemplar. No només per la transparència amb què denuncien els casos de corrupció –públics i privats– i regeneren les seves institucions (l'escàndol dels parlamentaris que cobraven dietes inflades o la recapitalització dels seus bancs es van fer amb rapidesa i diligència, mentre nosaltres veiem com s'eternitzen els judicis per corrupció o s'intenten amagar els Bankias sota la catifa). A més, els anglesos tenen en el seu ADN el respecte per la democràcia interna i el sentit d'estat. Totes dues, característiques bàsiques per sobreviure com a comunitat. Una dóna legitimitat a l'interior; l'altra, fortalesa cap a l'exterior. És una nació de botiguers menyspreada per Napoleó. Un país de resistents desafiat per Hitler. I ara, quan la globalització intenta buidar de sobirania els antics estats nació, Londres hi fa front amb un doble referèndum: un, perquè els escocesos triïn si prefereixen seguir en el projecte britànic; l'altre, perquè els britànics decideixin si volen abandonar el projecte europeu. Les dues consultes són molt pertinents. Quina és la millor estructura política per fer front a la globalització tecnològica i econòmica? Qui respon millor al calidoscopi d'identitats culturals, polítiques i religioses que se sobreposen en aquesta nova societat oberta en què vivim? Els escocesos semblen abocats a un resultat favorable a Londres en el referèndum del 2014. I això és perquè se senten còmodes dins una identitat “britànica” que els permet continuar sentint-se escocesos. I perquè –amb la calculadora a la mà– veuen que el tracte econòmic que reben de Londres no és, en cap cas, d'“espoli”, com ens passa als catalans. I això val per Gibraltar i per les Malvines.

Respecte al referèndum sobre Europa, és cert que el primer ministre, David Cameron, necessitava un moviment tàctic per guanyar temps (fins al 2015-17, possible data del referèndum) pressionat per l'ala més euroescèptica del seu partit. Igual que l'opinió pública britànica està caient inconscientment en la trampa dels arguments de l'extrema dreta, i barreja Unió Europea amb Schengen i immigració il·legal i massiva. Creu que el seu model econòmic i productiu és superior al de la zona euro. Hi ha molt de discurs populista en les files euroescèptiques. I una idealització de la pròpia capacitat dels britànics i del seu paper en el món. Però això no treu que el debat sobre quin paper fa Londres a Europa sigui pertinent. Per tradició, per identitat, per geografia... el Regne Unit no és el mateix que França o Alemanya. I la construcció d'una Europa cada cop més integrada econòmicament i políticament és indispensable per a París i Berlín (i Roma, i Lisboa, i Barcelona).

Però, ho és per a Londres? A llarg termini, crec que sí. Un país de 62 milions de persones no pot asseure's a negociar amb garanties d'èxit amb les noves potències mundials (els EUA, 310 milions; la Xina, 1.300; l'Índia, 1.200). L'època del domini colonial de dos terços del planeta des de Westminster ja ha passat (encara que d'això no faci ni un segle). Només formant part d'un cos polític més gran –i sent-hi influent– podrà lluitar el Regne Unit per mantenir el seu estil de vida, i el seu nivell de vida. Però, ara mateix, els britànics no ho veuen així. Tenen la City, el petroli del mar del Nord, unes relacions comercials i diplomàtiques envejables a tot el globus, un seient al Consell de Seguretat de l'ONU. I han de renunciar a tot això a canvi d'una cadira al Consell Europeu per unes iniciatives polítiques borroses i una llarga llista de rescats dels països del sud de la zona euro? “I don't think so.”