La barrera dels cent dies

Ara que ja han passat cent dies del pacte entre CiU i ERC, d'aquest pacte que molts donaven per fet que no arribaria ni als cent dies, ara tots aquests ja es pregunten si l'acord arribarà als dos-cents. I quan n'hagin passat dos-cents, la pregunta que es faran alguns, ja ho endevinen, serà si arribaran a tres-cents. Vull dir amb això que tenim una necessitat permanent de posar-ho tot en quarantena. No podem anar en línia recta, directes cap a l'objectiu transcendent que va dur al pacte, sinó que ens hem d'entretenir cada dia, cada dia de cada dia, a veure què podem fer perquè el pacte s'esquerdi i puguem donar la raó a tots aquells que no li donaven ni cent dies. Som així, no passa res. No hem parat de preguntar-nos des del primer dia si ERC aguantaria la pressió de les retallades que no només ha de permetre o consentir sinó que hi ha de donar suport, a les retallades a la universitat, a les escoles, als geriàtrics i a teletrès. Cent dies després, aguanten. Potser la pregunta no és si ERC aguantarà, potser el que ens hem de preguntar és si ho farà CiU. Si la primera línia del govern i del partit aguantaran les andanades que els arriben dels mateixos companys de partit, no només d'UDC sinó de la mateixa CDC; d'aquells que no pensen com Mas; d'aquells que voldrien asseure's al lloc de Mas; d'aquells que ja voldrien pactar perquè els tremolen les cames, i d'aquells que són incapaços d'assumir que el desgast electoral que CiU probablement pugui tenir en el procés haurà valgut la pena si el país fa la consulta i se'n surt. Els en sortiran, a CiU, de paranys d'aquests a casa mateix. Cada cop més. A mesura que ens hi acostem.