L'alternativa federal

El debat territorial –si en diem nacional el circumscrivim a Catalunya, i convé que sigui al més ampli possible– vigorós a Catalunya, sempre viu al País Basc, contagiat amb més o menys intensitat a l'Espanya de Madrid i àdhuc a l'Espanya profunda, consumeix unes energies que milions de perjudicats per la crisi voldrien veure aplicades a treure'ls del pou. En quina mesura tal debat des de Catalunya estant resulta necessari o útil en l'ofec de la crisi? Hi ha dues visions aparentment oposades: la prioritat és sortir de la crisi evitant marrades i dilacions; la prioritat és sortir de l'Estat que ens impedeix sortir de la crisi. Personalment, m'inclinaria per la primera visió, però en la gravetat del moment una anàlisi conscienciosa dels problemes que se'ns plantegen exigeix una obertura integradora i alhora crítica de les dues visions.

Si hi ha un consens polític prou clar en aquesta hora d'incerteses és l'esgotament funcional de l'estat de les autonomies. Les vicissituds de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 i dels altres que el seguiren han mostrat els límits per moure les línies des de dins del sistema autonòmic. Però alerta, la desqualificació global de l'estat de les autonomies seria injusta i estratègicament equivocada. El jacobí Estat espanyol s'ha descentralitzat en amplitud i rapidesa com cap altre estat europeu. Catalunya no havia tingut mai tantes competències en l'era moderna com les acumulades els darrers trenta-cinc anys. A més, el tan denigrat “cafè per a tots” ha tingut l'efecte positiu de contenir o atenuar les pulsions recentralitzadores, car no sols Catalunya i el País Basc s'han enfrontat a les institucions centrals en defensa dels seus drets i competències, sinó que també ho han fet Andalusia, Astúries, Múrcia..., conformant-se així una mena de multilateralitat amb l'Estat, que si no supleix la bilateralitat desitjada per Catalunya, almenys no l'ha deixat en una solitud perdedora.

El mateix desenvolupament de l'estat de les autonomies ha fet sorgir problemes nous tant per les demandes de les autonomies com per les limitacions constitucionals del model. Són fàcils d'identificar les disfuncions que, a grans trets, coincideixen amb les reivindicacions majoritàries a Catalunya i compartides en bona part des d'altres autonomies.

Tot i descentralitzat, l'Estat ha conservat un poder d'interferència en el govern autonòmic, que és font de conflictes competencials i de laminació de singularitats. Això ha impedit que arrelés una lleialtat mútua entre totes les parts. Avui la desconfiança i el ressentiment són generals. Les competències haurien de derivar directament de la Constitució, mitjançant, fonamentalment, una clàusula atributiva de competències a l'Estat i d'atorgament de la resta a les autonomies. El finançament autonòmic i la solidaritat interterritorial no tenen regles constitucionals precises i queden a l'atzar del joc polític de torn. La falta d'un Senat autènticament territorial deixa sense participació legislativa en l'Estat a les autonomies, i sense direcció les relacions de les autonomies entre elles i amb l'Estat. I, sobretot, les nacionalitats, si més no pel principi internacional de protecció de les minories, han de tenir constitucionalment garantit el respecte i l'empara dels seus drets històrics, llengua, cultura...

Una reforma federal de la Constitució donaria una resposta prou satisfactòria a aqueixes i altres qüestions pendents. No serà fàcil la reforma, car s'haurà de confegir un nou consens constitucional, però no és impossible. Valorem l'alternativa federal, perquè si no és la solució màgica que impediria tots els conflictes, pau perfecta inassolible en societats complexes en un món com més va més convuls, no és tampoc la pitjor de les solucions ni la que comporta més incerteses, inseguretat, desgast emocional, costos prohibitius...