La torre de les hores
La Mancomunitat
La seva missió va ser donar-nos eines
El Punt Avui d'ahir ens recordava que l'abril vinent celebrarem el centenari de la constitució de la Mancomunitat. Serà –ja ho veureu– una efemèride low cost, perquè els catalans encara no hem après a digerir els èxits polítics del passat. La Mancomunitat no tindrà cap novel·la que la plori, ni un sol centre cultural que la reivindiqui, ni tan sols (mercès a la divina providència) un comissari simpàtic que la passegi com una ramera per les cocteleries culturals barcelonines. Perquè les runes de la Mancomunitat són fetes de molta lletra i d'ambició, i això fa molta més mandra als amants de la llagrimeta. El conseller Gordó, amorosint l'idiolecte convergent, ens recordava fa poc des del xiringo de Prada que la Mancomunitat “va ser la nostra primera estructura d'estat”. De fet, benvolgut honorable, és absolutament a l'inrevés: la seva missió primera va ser justament donar-nos les eines conceptuals per entendre que l'estat és l'única estructura possible per al correcte desenvolupament vital dels catalans. Sense gaire recursos econòmics, en un moment en què les finances catalanes eren més raquítiques que enguany, i amb una voluntat de ferro, els homes de la Mancomunitat van assumir que amb això del nacionalisme sentimental i d'anar fent el mongo amb cadenes humanes no n'hi havia prou per arribar a bon port. La Mancomunitat es va fer a cop d'escola, creant biblioteques a dojo (gràcies pels serveis, mestre d'Ors) i apostant per la projecció exterior del país. En Prat de la Riba no es cansava de recordar que Catalunya només subsistiria, en un món futur dominat pels grans estats, si liderava una federació solidària de nacionalitats espanyoles (via que sabem morta) o esdevenia un imperi econòmic que pogués lluitar per ser al costat de les grans nacions del món: “Imperialisme és l'aspiració a construir l'Estat-Imperi, a acoblar un ramat de nacions sota el poder d'un sol pastor”, diu La Nacionalitat Catalana. Ara que el sobiranisme sembla estancat en l'enèsima performance de la Diada, potser caldria anar pensant a reivindicar el pols i celebrar com cal la Mancomunitat.
