Mas s'ho juga tot

És evident: el president Mas s'ho juga tot. Deia ell fa pocs dies que estava a punt d'entrar en la recta final d'una etapa de la que no hi ha retorn. El dret a decidir és el primer i més important pas cap a la independència. Si no té lloc o el resultat fos negatiu o tan sols mediocre, seria un fracàs i Mas podria dimitir. Que seria injust? És clar! Que hi posa treball infinit, convicció –necessària per liderar una prova semblant– i una lluita a mort –és un dir– contra forces estatals quina l'actitud no enganya, és un fet. El que no era d'esperar, és l'actitud de molts catalans, dels quals uns bescanvien el cor per la disciplina de partit i, els altres no creuen –abassegats per les derrotistes prediccions del comerç amb Espanya– que una Catalunya independent tingui un pervenir econòmic brillant.

Si no, per què tanta oposició a tots els nivells? Rajoy, Rubalcaba i molts personatges de segon nivell, no pensen el que pensen, diuen el que diuen i fan el que fan, d'inèrcia o per raons de patriotisme, sinó que els fa operar la por de perdre els ingressos estatals catalans, els segons més importants de les comunitats autònomes. Madrid, amb la domiciliació de la tributació de moltes grans empreses d'arreu de l'Estat, ens supera, mèrit –si es pot dir així– que no és en absolut dels madrilenys ni de les seves carteres. L'anticatalanisme dels espanyols és el resultat de molts anys de treball dels mitjans, de propagació d'exageracions i de mentides, atribuint-nos virtuts tals com avars, explotadors i insolidaris. Els que hem passat uns anys a Madrid, hem sentit allò de: “¡Hombre! ¡Tratados, da la impresión que no sois tant feroces y avaros como dicen!” Si un hi intima, acaben admetent que és una campanya de desacreditació ben orquestrada.

Que els procedents de terres castellanes, els immigrants i els derrotistes que toca, com a qualsevol altre país, dubtin o reneguin d'una independència de la que molts no saben els antecedents i d'una terra de la que no saben la història, fins i tot és lògic. Ara bé, els nascuts ací, de famílies catalanes arrelades, cultes i coneixedors de la història, com poden dubtar de la netedat de pensament de Mas i la seva gent? I, encara més, com poden dubtar d'un poble il·lusionat per retornar al món com el que som: catalans! Els que visquérem la República, el Front Popular, la Guerra Civil, la repressió franquista i la reobertura, una monarquia titella i partits i governs sovint desorientats, hem esperat amb deler veure lliure la nostra terra. El restabliment de la Generalitat sols van ser senyals de fum. Pujol ho va dramatitzar amb el “peix al cove”. En Mas ens ha fet veure “el món per un forat” i hom té esperança. Ara bé, els amics de la infància i els fets a Girona, molts ens han deixat. La resta mirem amb preocupació el calendari. Hi serem a temps?