Elogi de la tercera via

Aclareixo d'entrada que em sembla que qualsevol tercera via és una via morta i que els intents de revifar-la estan tan abocats al fracàs com els que ha fet la líder del PP de Catalunya aquesta setmana, quan ha semblat que pretenia estovar els seus caps de Madrid per treure'ls ni que fos un gest amb què debatre l'independentisme. I, no obstant això, trobo que les propostes alternatives, a banda d'inevitables, són necessàries i urgents en el moment actual, tant per al debat i l'esforç de raonament que susciten com perquè contribueixen a completar el procés de transició nacional. La clau és entendre que estem en un procés. Al capdavall, ens trobarem en una disjuntiva que es resoldrà amb un sí o un no. Però, abans d'arribar-hi, haurà calgut passar per unes quantes etapes, enutjoses i de mal pair, que van des del no formal del govern de Madrid al referèndum constitucional fins a la demostració fefaent que la via federal, confederal o sanchezcamachiana són inviables.

De via, només n'hi ha una i té un sol sentit. La qüestió que es dirimeix és si Catalunya es desenganxa del tren a què està encadenada, canvia la polaritat i avança en direcció contrària cap a la independència, o bé si es manté en el comboi espanyol i en la direcció actual i segueix davallant cap a l'anorreament nacional i la dissolució castellana. Posem per cas el País Valencià, tal vegada les Illes. Potser fins ara amb capejar les envestides periòdiques n'hi havia suficient per existir com a nació; però, vista la fermesa i la virulència de l'ofensiva castellana, el seu abast tan formidable, avui resistir ja no equival a vèncer.

Probablement, la proposta federal de Pere Navarro tingui ben poc a veure amb la confederal de Josep Antoni Duran i Lleida. Ara: l'una i l'altra comparteixen, a banda de la virtut de voler encaixar Catalunya dins l'Estat espanyol, el defecte de no tenir amb qui federar-se ni confederar-se. El cop de porta que ha rebut Alícia Sánchez-Camacho a la seva proposta de finançament singular serveix per demostrar-los que l'alçaprem de les seves alternatives és l'estat propi. El PSC de Navarro i la UDC de Duran hauran d'admetre que els seus projectes fan necessari que els catalans exerceixin el dret a l'autodeterminació, prèviament: només si Catalunya s'erigeix en estat propi podrà dialogar en pla d'igualtat amb l'Estat espanyol i establir-hi els lligams que els catalans considerin idonis, siguin federals, confederals o a través de la UE.

Quan arribi el moment de votar, no hi haurà el marge per als grisos que ara ens hem de permetre i acceptar: serà un sí o un no, ni que sigui en forma de declaració unilateral. O de petició d'empara internacional. Perquè pel camí que anem i que s'intueix, cada vegada estic més convençut que la celebració del referèndum té mala peça al teler i que el desllorigador seran unes eleccions anticipades de tipus plebiscitari, una declaració unilateral d'independència seguida –si no és anticipada– d'una suspensió de l'autonomia. I, a partir d'aquell moment, la sort de la Catalunya estat dependrà del reconeixement internacional que rebi. Per això és positiu el debat sobre la tercera via, com el document que aquesta setmana que ve aprovarà el govern sobre els conflictes i els greuges que hi ha entre Catalunya i Espanya a dia d'avui i la petició d'un referèndum, i l'aprovació de la llei de consultes i la fixació d'una data i una pregunta, encara que sapiguem de bell antuvi que tot serà menystingut i rebutjat amb displicència. Són les etapes que cal recórrer sense pressa i de manera pacient i intel·ligent. Perquè a mi em sembla que tanta ceguesa i tanta poca destresa com creiem en la part espanyola no són possibles i que, per tant, empenyen cap a l'escenari de confrontació definitiva convençuts que amb la força que tenen com a Estat en tindran més que suficient per imposar-se. Com el 1714 i com en tots els processos d'emancipació nacional que hi ha hagut les dècades passades, la clau de volta no és internacional.