Opinió

opinió

De memòries i records

Els disset sotasignats, membres que foren de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, recorden com la recuperació de Carles Rahola, que diumenge farà setanta anys que va ser executat, va començar el 1976 amb una exposició a la Sala Fidel Aguilar

La memòria és una de les facultats humanes més fàcil de perdre, ja que sovint oblidem moltes coses... perquè no ens fixem en els detalls, perquè no prestem atenció a allò que passa al nostre entorn, o per mil altres qüestions.

Fer memòria és una pràctica molt sana que -diuen- hauríem d'exercitar cada vespre, repassant les accions del dia, de recules, com qui rebobina una cinta –encara que ara ja no se'n rebobinen!– tot recordant les seqüències d'allò que hem viscut i com ho hem viscut per tal de poder rectificar en les accions del dia següent... A vegades, però, quan fem memòria, ens resulta més fàcil recular enllà que no pas fer l'esforç de veure allò que acabem de fer.

Potser per això, en plena eufòria de memorials històrics, ens oblidem del curt, ràpid i important temps de la transició on, en el pas de la dictadura a les primeres eleccions democràtiques, molts joves es van atrevir a reivindicar infinitat de coses proscrites i a iniciar projectes que, alguns dies abans, podien semblar impossibles.

En aquest període de temps, i mentre corria l'any 1976, la revista Presència de Girona va iniciar el «retorn» de Carles Rahola a la ciutat en editar un monogràfic dedicat a la seva vida i a la seva obra. A aquesta iniciativa s'uní l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona «perquè la tasca d'un gironí torni a sortir a la llum, sense que cap boira l'esborri o allunyi» segons un comunicat que va emetre. I ho va fer en l'àmbit que li era propi: organitzant una exposició col·lectiva d'homenatge a Rahola.

L'Assemblea Democràtica d'Artistes gironins havia començat a actuar a la ciutat amb reivindicacions continuades, unes reivindicacions que eren ara consentides ara reprimides, segons bufaven els aires, ja que, en aquells moments, les rígides normes de la dictadura s'havien esberlat i la manca de directrius clares davant els inevitables canvis polítics permetien atrevir-se a riscos impensables poc abans.

L'exposició col·lectiva d'homenatge a Carles Rahola es va basar en una frase seva que va servir de lema a les obres: «...que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos i august de la noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món». Aquesta exposició s'havia d'inaugurar a les Sala Fidel Aguilar de la Rambla el divendres 9 juliol 1976 i va haver de ser ajornada fins el dimarts 13 de juliol per problemes d'autorització per part del Govern Civil de Girona. El mes d'agost es va traslladar –ampliada amb noves col·laboracions– a la Societat l'Amistat de Cadaqués, i el mes de setembre –encara ampliada amb noves obres– a la Fundació Miró de Barcelona.

El 30 de juliol es va fer una ofrena de clavells vermells a la tomba de Rahola, després de refer a peu el trist trajecte que va caminar el condemnat, de la ciutat al cementiri i, arran de les més de dos mil adhesions a l'homenatge que ciutadans, entitats i associacions realitzaren, s'inicià el procés per erigir una escultura –quina execució i despesa va assumir la pròpia assemblea d'artistes– al cor de la rambla gironina, on encara es troba avui. Aquest acte també va servir –a la vegada– per reivindicar que la Rambla (que en aquells temps era la Rambla del Generalísimo) recuperés el seu nom original: Rambla de la Llibertat!

Els membres que foren de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona i que signen avui aquest escrit no reclamen cap mena de reconeixement pel que en el seu moment organitzaren. El que reclamen és més rigor en el rebobinat de la cinta de la història per tal que no quedi cap anella oberta que pugui trencar el fil conductor que ens l'explica. Ja que ens agradi o no, és la història de tots.

Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Narcís Comadira, Montserrat Costa, Maria Crehuet, Jordi Gispert, Montse Guanter, Vicenç Huedo, Bep Marquès, Lluís Mateu, Santi Roca-Delpech Costa, Lluïsa Tarrús, Guillem Terribas, Paco Torres Monsó, Isidre Vicens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.