Com l’aigua del riu

És una evidència, però no sempre som conscients que el món és molt gran i que es mou sense parar, i que de focus d’inestabilitat i de protesta n’hi ha oberts per tots els cinc continents. Només cal fixar-se en aquesta última setmana, quan, coincidint amb els aldarulls de Catalunya, hem vist protestes també pels carrers de Xile, Bolívia, el Líban i Hong Kong, per citar només els escenaris on més s’ha projectat el focus informatiu.

Ja sé que cada cas és diferent i que no es poden barrejar pomes amb peres, però sí que es pot constatar que es tracta, en general, de malestars llargament incubats que un dia esclaten de manera violenta a partir d’un factor detonant (la pujada del bitllet del metro, la sospita de frau electoral, una condemna judicial, una llei d’extradició que pot ser utilitzada contra dissidents polítics...). Expressions visibles d’un descontent profund, que s’ha anat covant per sota sense que se’n calibrés el potencial explosiu. M’ha vingut al cap tot això mentre sentia per la ràdio testimonis dels aiguats d’abans-d’ahir. Una veïna de l’Espluga de Francolí explicava que el riu, quan troba el seu curs obturat, salta i busca una via alternativa. Quina metàfora més rodona per descriure els conflictes que proliferen en el nostre món, començant pel que tenim més a prop. Quan l’aigua (els diversos interessos en pugna) es desvia del seu canal natural (la política) i es deixa que baixi embravida, com la tornem al seu llit?