Més de vint minuts vam estar el meu pare i jo barallant-nos amb el portàtil, l’iPad i els mòbils, reconnectant la internet contínuament i refrescant la pàgina elultimoconcierto.com i entrant sala per sala a veure si en alguna es veia moviment. Es deu haver saturat, pensem tots dos. Ens morim de ganes de tornar a anar de concert i ens conformem amb un concert en streaming d’alguns dels nostres grups i artistes preferits. Però no es veu res ni se sent res, només escenaris buits i silenci. El silenci que estan sentint des de fa mesos i mesos aquestes sales de concerts. No és fins a l’endemà que ens assabentem que no érem nosaltres ni el wifi ni el portàtil, el concert no era un recital de cançons sinó una denúncia de la situació, un crit de socors. La por d’aquestes sales representa de manera evident què és el que quedarà de la cultura si no la salvem a temps. Però no patiu, el públic seguim aquí preparats per trencar el silenci de seguida que ens ho permetin.