Dissabte passat, aquest diari publicava l’esquela de Núria Feliu, reconeixement al qual tenen dret totes aquelles persones que han rebut la distinció de la Creu de Sant Jordi per part del govern de la Generalitat. Ella la va rebre l’any 1985. “Per l’exemplaritat de la seva actuació […] i sempre amb un esperit immarcescible de fidelitat absoluta a Catalunya i d’arrelament als seus orígens personals i familiars”, tal com recull la informació escrita en la mateixa pàgina, que aporta llum sobre el que premia aquest guardó, vistes algunes polèmiques recents. Més enllà del reconeixement d’una part del món de la cultura –l’altra no li va fer justícia mai– i les habituals expressions institucionals, el més impactant a la seva mort ha sigut les mostres d’estima i orgull que la gent ha expressat sobretot a les xarxes socials. Una reacció transversal i intergeneracional que el president Pujol resumia desacomplexadament: “El balanç que deixa la Núria Feliu des d’un punt de vista de sentiment, d’il·lusió, d’entusiasme, de generositat, musical i artístic és un balanç molt brillant. I des d’un punt de vista patriòtic, també.” Dedicant uns minuts al que la gent ha posat a les xarxes la podran veure parlant en català amb Raffaella Carrà quan explica per què es dedica al que es dedica, que bàsicament és perquè algú ho ha de fer en català, o participant en un espot electoral de Catalunya Lliure, ja que sembla que, en això del país, més que mirar si eres d’uns o dels altres, ella mirava en què podia ajudar. També la podran veure en la cèlebre foto de l’any 1966 a l’aeroport del Prat, quan va anar a donar la benvinguda a Duke Ellington i Ella Fitzgerald, quan van ser a Barcelona per actuar. Perquè una cosa no impedeix l’altra. I la Feliu és un exemple del que vol dir exercir de catalana amb normalitat i dignitat sense que això impliqui mancances ni acomplexament. Ni per anar a la botiga a ajudar la mare en lloc d’anar de festa ni per votar Convergència i dir-ho. Quines tietes, les que no es marceixen mai.