Ho he escrit altres vegades: un museu que no cuida els treballadors no pot cuidar bé ni les obres d’art ni el públic que vol visitar-les. Tants anys de precarització, de retallades de personal i d’externalitzacions de serveis a empreses insensibles als drets laborals passen factura, aquí i arreu, a museus petits, mitjans i grans. Tan grans com ara els Uffizi de Florència, el més visitat d’Itàlia, el director del qual, l’alemany Eike Schmidt, va anunciar, en ple agost, que el tancarà tardes i dies que calguin si no s’amplien els equips. Tant de bo compleixi l’amenaça, tant de bo hi hagués més directius valents d’altres equipaments disposats a jugar-se el càrrec, o simplement a fer emprenyar el polític de torn, per aconseguir millores reals per als seus treballadors de base. Un dels grans problemes del sector cultural, en general, és la poca capacitat que té per mobilitzar-se per denunciar les injustícies dels seus models de treball. I és tota una paradoxa perquè, de manifestacions artístiques de denúncia de mals del món de tota naturalesa, n’és ple. “Els de la cultura sempre ploren”, se sol dir amb un menyspreu repugnant. I quanta raó! Menys plorar i més mossegar. Però, és clar, hi ha massa taps d’ampolla que no permeten que es produeixi cap fuita.