En Jaume, en Pere i en Toni són amics meus i, tot i que no ho saben perquè no es coneixen, tenen en comú que són de l’Espanyol i que quan se’ls pregunta per l’ambient que hi ha a Cornellà-el Prat, el repertori de respostes racionals –les que surten de més avall les estalvio– es mou entre “no s’hi pot anar, vergonya aliena” i “quan hi vaig, com més lluny millor”. Es refereixen al sector dels que van saltar el marge del terreny de joc per anar a repartir felicitacions als jugadors del Barça que celebraven una lliga després de tres anys de sequera. Per matar el tema en quatre ratlles: si dos minuts de sardaneta al cercle central, el lloc més allunyat de la grada, amb cadascú pendent de què fa el de davant i no de la grada, és provocar, qui se n’hagi sentit que demani hora al dermatòleg perquè té la pell finíssima.

El descens és una amenaça molt real, però a segona A no s’acaba el món. Ho sap bé el mateix Espanyol, que n’ha sabut treure profit: quan hi ha passat s’ha reinventat amb encert i ha tornat aviat a l’elit. El que sí que és un drama és que el grup de saltamarges vagi acumulant influència i, al capdavall, poder. Tothom és lliure de cridar directiva dimisión –saben que no tenen una junta i un president sinó un consell d’administració i un propietari?–, ja és xenòfob el chino, vete ya! però saltar a la gespa rabiós a trinxar-ho tot i a barallar-te amb el primer que passi és de codi penal. És que animen, és que porten l’escut al cor, és que intimiden, és que... cent pretextos, però aquesta gent fa mal, i l’única teràpia eficaç és vetar-los als estadis. S’ha de ser valent per posar-s’hi, però com més temps passi més coaccionaran i més disgustos causaran. L’Espanyol ha de trobar el seu Laporta. El Barça patia una situació igual, fins i tot més enquistada, i mai se li agrairà prou a l’ara president que en el seu primer mandat tanqués les portes del Camp Nou als sinistres Boixos Nois.