Segons uns estudis recents, els nanos d’entre 8 i 16 anys passen 198,8 minuts diaris davant la TV, l’iPad, el mòbil o qualsevol altre dispositiu similar. El cap de setmana, la xifra es dispara fins als 294,1 minuts diaris. D’altra banda, set de cada deu menors de 16 anys disposen de mòbil (només?), al qual accedeixen des dels 11. Finalment, un de cada tres està “enganxat” a les xarxes, a les quals es connecten cada dia o gairebé. Conclusió? Jutgin vostès mateixos. Però el que sí que vull palesar és que, mentre pares, educadors i la societat en general s’esquincen les vestidures i s’encolomen la responsabilitat del problema, ja s’està convertint en una autèntica pandèmia global. Només cal fer una llambregada quotidiana al nostre entorn –públic i privat– per comprovar com els addictes (o en via de ser-ho) a la pantalleta de torn són legió. La solució, doncs, no rau exclusivament a prohibir els mòbils a l’aula si els adults, alhora, no són capaços de fer-ne un ús més raonable i exemplaritzant. Focalitzar l’arrel del conflicte en la (pre)adolescència és deixar que els arbres tapin el bosc. I si no hi ha un canvi d’actitud generalitzat, aquest bosc acabarà... cremant-se.