Miro cap a l'Estat espanyol i sento esgarrifances. No es posen d'acord per investir president ningú. Els pactes que es promouen, tots són contra natura. La conquesta de la poltrona es converteix en un mercadeig tan indigne que no entenc com no els cau la cara a terra de vergonya. L'única cosa clara, concisa, real, és que qualsevol pacte passa per no acceptar cap referèndum per Catalunya. Pablo Iglesias diu que ell sí que ho acceptaria. D'això en diuen el pacte del petó, més o menys sembla que la cosa va així. Ara la política s'ha de convertir en un acte d'amor, això de morrejar-se no sé si resultarà efectiu. El Rajoy, ja que no vol moure el cul de la poltrona, potser si en un rampell de passió política es morregés amb Pedro Sánchez aconseguiria obtenir la presidència d'aquest país que sembla ingovernable. El que sí que està molt clar és que, com diu el senyor Tardà –el qual no era sant de la meva devoció perquè el trobava molt rústic, i en canvi ara, sense cap petó pel mig, el felicito–: “Vostès ja s'ho faran, que nosaltres marxem.” I tant que marxem. Això no hi ha qui ho aguanti! És que si no marxem prendrem molt de mal. Catalunya no pot estar ja dintre d'Espanya. No podem ser tan masoquistes ni acceptar tanta vergonya aliena. No volem petons, volem la llibertat i la tindrem!