el defensor del lector
El Club, un bon servei
Hem de ser molt curosos en el tema de la llengua, ja se'n preocupen altres d'atropellar-la de la forma que sigui
En Manel Prieto, un lector que dedueixo que és de Girona pel número de telèfon, m'envia un correu electrònic, en què no amaga que està força enfadat amb el Club del Subscriptor del diari. M'explica que dies enrere va demanar quatre entrades per assistir a l'espectacle El llac dels cignes i només n'hi van donar dues. Va parlar personalment amb el responsable del servei i aquest li va ser molt clar; segons em diu, tenen unes normes i no volen fer cap mena d'excepció, pel bé dels mateixos subscriptors. Si donen més entrades a uns vol dir que altres se'n quedaran sense. El Club no és qui decideix els serveis que pot donar als subscriptors del diari, ells negocien amb les empreses i aquestes en cada cas els diuen el que poden oferir, normalment fan el dos per un. És clar, segons si l'oferta és més bona o menys, les entrades marxen més de pressa o fins i tot a vegades en queden. Em deia el responsable del servei que ha sentit dir que per Girona, no sap si també en altres llocs, corre el rumor que quan hi ha poques entrades se les queda el personal del diari. No és així, però ho fonamenten en el fet que a vegades quan surt una oferta al cap de pocs minuts d'estar obert el servei a les vuit del matí ja els diuen que s'han acabat. I és cert, m'asseguren, que s'acaben, però perquè a vegades només es poden regalar quatre, sis o deu entrades. A vegades hi ha més sort i se'n poden oferir més, i fins i tot hi ha serveis de dos per un que són il·limitats. Per tant, Manel Prieto, em sembla que queda respost el seu problema; què més voldria el diari que poder satisfer tots els seus subscriptors, però hi ha el que hi ha. Mirat positivament, prou sort va tenir de trobar-ne dues, cosa que no sempre passa. I crec que ens n'hem d'alegrar, i hem de demanar que sigui així sempre, que es jugui net i no es faci servir l'amiguisme, perquè llavors valdria més que es matés el servei. Senyor Prieto, li puc assegurar que aquesta gestió sí que l'he feta, els he demanat que siguin estrictes en les condicions del servei, sense cap mena de preferència ni de favor.
Els noms de pobles i ciutats
En Jaume Aregay, de Montcada i Reixac, m'ha alegrat el dia. Contestant al que deia en un escrit, sobre la falta de cartes, em diu: “El passat 20 de febrer expressàveu al vostre article que havíeu rebut poques comunicacions dels lectors i opinàveu que potser és que ‘el diari es fa cada vegada millor'. No hi estic d'acord: des del meu punt de vista no és que el diari es faci cada vegada millor, és que és el millor diari des de fa temps (i això inclou no només el diari sinó tots els suplements que s'hi editen)”. Carai, d'això se'n diuen lectors incondicionals. Fins i tot afirma, després de parlar de l'Ara i de La Vanguardia, que sortirà en català: “Bé, felicitem-nos perquè s'augmenta la presència del català en els mitjans, però sé que a cap altre diari més que El Punt ho trobaré tot: de les notícies locals a les internacionals, i des d'una òptica catalana”. Gràcies, Jaume, aquests lletres no ens serviran, us asseguro, per adormir-nos, sinó tot al contrari, ens estimulen a anar endavant.
Bé, però malgrat els elogis no vol dir que en Jaume ens vegi perfectes, i per això a continuació, parlant de les anàlisis comarcals que s'han fet amb vista a les eleccions municipals, em diu: “Si us haig de trobar una falta, dir-vos que a l'article de l'anàlisi feta del Vallès Occidental, el nom del meu poble, Montcada i Reixac, apareix amb h final (Reixach). En canvi, a la secció del Vallès Occidental del mateix dia de l'anàlisi hi apareixen dues informacions del poble i aquí sí que hi apareix correctament escrit. Res, ja ho veieu, tot fos això”. Doncs, imperdonable amic Jaume. Certament que els més grans portem la influència d'anys i panys en què sempre havíem vist escrit Reixac amb h, igual com Vich. Però d'això ja fa molt de temps i avui ja és imperdonable, haurem de posar el redactor que ho va fer de cara a la paret. Precisament m'ha agradat molt el comentari que fa en Jaume sobre el tema i l'explico perquè al lector li agradarà: “Una alumna de la meva escola a la qual fa un temps li vaig fer la mateixa observació em va respondre: “Es Reixach; lo pone en la estación”. Precisament per això hem de ser més curosos, ja se'n preocupen altres d'atropellar la nostra llengua de la forma que sigui.
I acabo. Algun lector m'ha fet arribar en conversa personal la seva opinió, contrària a la publicació del nom i de la foto de la noia d'Olot que va aixecar molta brega a Roma en denunciar una violació que va resultar inexistent, com va poder comprovar la policia italiana. La notícia va sortir als diaris italians, però finalment la jove olotina va reconèixer que s'ho havia inventat tot i que, segons el diari Il Corriere della Sera, tot l'enrenou el va provocar un “joc eròtic”. Calia donar el nom i els detalls? Es pregunten alguns lectors. L'opinió del diari és que sí, com habitualment es fa en qualsevol notícia quan es tenen les dades. A vegades no es donen noms simplement perquè no es tenen. Es podria discutir si calia donar la notícia si s'hagués tractat d'un fet ocorregut en la intimitat. Tothom és lliure de fer el que vulgui. Però aquest cas es va fer públic i va sortir als diaris italians. I era notícia, tot i que ens pugui saber greu per la noia. No podem oblidar, però, que la notícia la va provocar la interessada. Mala sort.
