Ho he llegit al diari, i m’he quedat bocabadat: “Les dones suïsses són iguals als seus compatriotes masculins des d’aquest cap de setmana passat”.

M’hauria agradat ser-hi, a Suïssa, mentre es produïa aquest fenomen sense precedents, aquesta massiva transformació d’un sexe. Quin espectacle! Anar pel carrer i, de sobte, veure que aquelles dues noies suïsses que s’acostaven es convertien en dos nois suïssos. Com s’ho faran, des d’ara, si elles són iguals als seus compatriotes masculins?

La notícia es presenta també en una altra forma ben curiosa: “Aprovada la igualtat de sexes. La població ho ha decidit per referèndum”.

Un referèndum per a decidir que els sexes són iguals? Ja poden votar el que vulguin, els suïssos, que hi ha coses que no es poden canviar per sufragi universal. Seria un miracle –o un producte de la tradicional “precisió” suïssa– que s’hagués aconseguit a les urnes allò que no és gens fàcil d’aconseguir als quiròfans. La igualtat de sexes…

–Però escolteu: ¿que no heu comprès que es tracta de la igualtat “legal”?

–Ho sospitava, és clar, que en la informació hi havia d’haver alguna “trampa” amagada. Vaja: en comptes d’igualtat de sexes cal llegir “igualtat de sous…”

–Us sembla poc?

–Sí, em sembla poc, molt poc. Igualtat de sous en cas d’igualtat de treball… Les possibilitats de burlar la llei són infinites, tantes com les “diversitats” de treball. I que la llei serà trampejada en la pràctica, no en dubteu: tingueu en compte que la igualtat de sexes “legal” va ser acceptada, només, per un seixanta per cent dels qui van votar. Afegim-hi les abstencions… I, encara, parlar d’igualtat “legal” és excessiu; a tot estirar, un intent d’igualtat “laboral”, perquè en camps legals molt importants la igualtat és inexistent.

–De mica en mica…

–Potser sí, però en tot això hi ha un error de terminologia que denuncia un error de mentalitat. No es tracta d’igualar els sexes, perquè plantejat d’aquesta manera sonarà sempre a “absurditat”, a “exageració”… Els sexes no són igualables, tothom ho sap, i la negació de l’evidència és una tàctica dolenta. El que cal plantejar és una ètica: la igualtat de les “persones”, i aquesta justícia personal i social ha d’anar més enllà del sexe, l’edat, la ideologia, la raça…

–Us enlaireu molt…

–Per no ensopegar amb la pedreta del paternalisme “legal”. També estan reconeguts els drets dels infants, de les minories, dels subnormals… I què passa? Al costat de la revolució humanística que no fem, la resta són reformetes i pegats.