Xarxa de complicitats

Vaig engegar el televisor just en el moment del gol que no era gol. Un jugador madrileny xutava contra la porteria basca, tan malament que la pilota anava a parar a la part lateral i exterior de la xarxa… però amb tant d’encert que la pilota coincidia amb un forat que hi havia a la xarxa i entrava dins la porteria.

L’àrbitre, enganyat per les aparences, donà el gol per bo. Tothom pot tenir una visió equivocada de les coses, encara que si el jutge hagués meditat una mica sobre la curiosa trajectòria que havia seguit la pilota hauria pogut adonar-se de la trampa. Hi ha coses, però, que no podré entendre mai. Quan els jugadors perjudicats van reclamar que la pilota havia entrat “il·legalment” per un forat, l’àrbitre no es va dignar a comprovar si, almenys, hi havia efectivament un forat. En comptes de tenir un lògic interès a analitzar els fets, va fer prevaler la seva “interpretació”.

Televisió repetí diverses vegades les clares imatges del gol escandalosament fals, però l’home va ser incapaç d’acostar-se a observar, una sola vegada, l’estat de la xarxa. Jo crec que la majoria ens hem d’acusar d’haver adoptat, alguna vegada, l’actitud d’aquest home: ens ha mancat la “humilitat de l’observació”. ¿Per què l’àrbitre havia de creure que els jugadors bascs “s’inventaven” allò del forat a la xarxa? Francament, si no hi ha un indici racional a ningú no se li acudeix d’imaginar-se aquest fet. ¿Què costava, doncs, fer autènticament d’“àrbitre” després d’examinar la realitat? Costava molt, és clar: haver d’admetre que hom pot equivocar-se, que les nostres intuïcions, apreciacions, estimacions, poden ser errònies i que aleshores cal rectificar.

L’altra actitud lamentable és la del futbolista que marcà el gol que no era gol. Vol “dissimular” dient que no va veure ben bé per on entrava la pilota… Reconeix que “sí, que en la seva posició era difícil fer entrar la pilota… però que no pot dir res”. També nosaltres hem comès sovint aquesta injustícia per omissió: no dir el que ens consta. I al jugador li constava que aquell gol no havia estat normal. ¿No hauria estat realment esportiu que el futbolista s’hagués atansat a l’àrbitre –que no volia escoltar els perjudicats– i li hagués dit: “Miri, jo que he fet el gol no estic prou segur que ho hagi estat… Per què no anem a observar la xarxa?”

Però això no funciona així. El que funciona és la complicitat de l’orgull i dels interessos.

–Que potser preteneu que els futbolistes siguin sants?

–De cap manera. Però, acceptant que les coses van com hem vist, potser tampoc no cal que quan es guanya un campionat s’ofereixi la copa a una Mare de Déu i es canti el Te Deum laudamus. ¿Es pretén d’agrair a la Providència divina la ceguesa de l’àrbitre, la insinceritat de l’autor d’un gol, el traïdor forat de la xarxa i totes les incidències lamentables o afortunades que han decidit el resultat d’un partit de futbol? ¿Trobeu just que la Mare de Déu anés a favor nostre?