El 17 de juny del 2023, a les 16 h, la política barcelonina patia una sacsejada inesperada. Democràtica i legítima, però que trencava els esquemes clàssics de la política en el nom exclusiu de la unitat d’Espanya. Un pacte mai vist. Amb unes eleccions espanyoles convocades anticipadament per intentar frenar la caiguda del PSOE a les municipals i convertides en un plebiscit entre l’esquerra i la dreta espanyoles, a la capital del país l’unionisme més progre i el més conservador encaixaven les mans per impedir que Barcelona tingués un alcalde independentista. El mal dels mals. Com se sap, els Comuns d’Ada Colau van abraçar un pacte amb el PP i el PSC per fer alcalde Jaume Collboni, que en campanya havia assegurat que si no guanyava les eleccions es quedaria a l’oposició. No va ser així, i des dels despatxos de Madrid es va gestar una mena d’operació Valls 2.0, de la qual s’havia beneficiat Ada Colau feia quatre anys per ser alcaldessa i impedir que ho fos el guanyador dels comicis, el republicà Ernest Maragall.

Els Comuns, que fins als darrers minuts abans d’anunciar el front espanyolista contra l’independentisme van negar cap negociació, tenien el relat preparat. Xavier Trias era un convergent i, com a tal, un personatge detestable –Ada Colau va dir en el debat d’investidura que era la rèmora del 3%, però en cap moment va referir-se a l’operació d’estat contra Trias amb els suposats comptes en paradisos fiscals, de la qual ella se’n va beneficiar el 2015– que calia impedir que accedís al poder i posés la catifa vermella als empresaris de dretes. El PP, en canvi, va dir la veritat: preferia fer alcalde el seu gran rival a Espanya i a cada punta del país que un separatista. Sigui quin sigui el relat, en cas d’emergència l’unionisme mai no falla. A dreta i a esquerra, la unitat d’Espanya passa al davant d’ideologies socials.

I com ha anat aquest pacte dos anys després? Doncs el PSC governa en solitari amb deu regidors i té el mandat assegurat sense cap pressupost aprovat per la via ordinària. Els Comuns estan a l’oposició sense Ada Colau i sense càrrecs en l’hipotètic govern tripartit progressista que després de conspirar contra l’independentisme havia de tenir l’aval d’ERC. I el PP surfeja com pot amb quatre regidors, assetjat per Vox i sense cap rèdit polític visible per haver investit un socialista. Però on sí que va fer mal el pacte d’estat gestat als despatxos de Madrid aquell juny del 2023 va ser en l’independentisme. I no tant pel fet que Xavier Trias i Ernest Maragall no poguessin pilotar la ciutat, com pels efectes que va tenir en l’independentisme a la capital catalana.

Mort el pacte històric que havien segellat els dos polítics –sense gran entusiasme dels aparells dels seus partits, com ha quedat palès posteriorment– i que presentava un programa per governar la ciutat transversal i generós amb els plantejaments de totes dues sigles, tant ERC com Junts van considerar que la salvació implicava intentar un pacte amb el PSC i no pas fer un front unitari a l’oposició. A diferència de l’unionisme, l’independentisme sembla incapacitat –amb excepcions com la de l’1-O– per bastir una estratègia unitària davant del rival, o enemic. Sembla que pot més la lluita fratricida que la voluntat de resistir.

La desaparició de Maragall i Trias del primer pla polític simbolitza la fi d’una generació capaç de fer gestos de generositat i de dialogar. Sense ells, no ha emergit cap figura amb la seva autoritat ni amb la capacitat de reconstruir ponts trencats. I esperant el 2027, l’independentisme continua dividit, sense estratègia ni unitària ni aïllada per sigles, sense lideratge i amb un futur immediat ple d’interrogants. Tant a Barcelona com a Catalunya i a Madrid.

Mentre al Parlament ERC espera obtenir algun rèdit de la pressió al PSC perquè compleixi els acords d’investidura, a Madrid fa el paper d’esquerra espanyola que ja no fa Sumar ni Podemos, en estat de descomposició. Junts fa d’oposició a Illa sense possibilitats d’èxit a curt termini. I a Madrid fa el paper de poli dolent rascant acords amb el PSOE, els fruits dels quals són del tot incerts. Però cadascú pel seu cantó. Pensant en clau electoral i no per reconstruir l’espai independentista que no fa pas tant tenia una majoria social i electoral molt sòlida. Un independentisme transversal que va aconseguir que un estat i les seves clavegueres fessin fallida la tardor del 2017.