No oblidaré el vostre nom

Escric aquestes ratlles mentre les rialles i una certa disbauxa franquegen les parets de l’escola que tinc davant de casa. És el darrer dia de curs i avui tot té regust de celebració malgrat que també s’ensuma una fragància que recorda que també són hores de comiat. Els que abandonen una etapa, tant és si tenen cinc, dotze o setze anys, comparteixen el sentiment que per fi es fan grans. El col·lectiu de mestres mira com la mainada progressa i creix. Alguns es deuen preguntar si formen part d’aquella llista de professors que, per bé o per mal, els alumnes no esborraran de la seva ment. Mentre fan balanç de la feina feta, confio que es preguntin si la seva passió per l’ensenyament traspassa la pissarra i els pupitres. Si, tot i saber que cada dia afronten un nou desafiament, l’esforç els val la pena. Si en algun moment han sentit que inspiren i guien aquells que tenen entre les mans, i si per a algun marrec són fins i tot un model a seguir. Farien bé de parar-se a pensar si són dels que afronten els canvis socials com una oportunitat o com una rèmora, si són dels que miren més el rellotge per arribar puntuals a l’aula que no pas per saber quants minuts resten per fugir d’aquelles parets. Si es deixen l’ànima perquè ningú es quedi enrere i si tenen fama de ser molt estrictes i rectes però després són els primers que s’acomoden a les cadires del final dels autocars per fer-la grossa com un adolescent més. Si són dels que no poden descansar fins a descobrir perquè aquell nen o nena ha travessat avui la porta amb la mirada afligida i dels que no cessen fins a descobrir les habilitats de cada alumne. Si són dels que tenen clar que la millor recepta és la de l’exigència però macerada amb molt d’amor. I ara, si les respostes són afirmatives, tingueu clar que ni les criatures, ni els pares i ni les mares oblidarem mai el vostre nom.