De concessions i traïcions a l’art

Hi ha un pensament que impregna part del sector artístic del país que considera que organitzar una exposició de David Bowie és una mena de concessió imperdonable al que anomenem públic general o de traïció a la cultura en majúscules. L’adjectiu “comercial” i “mainstream” s’aplica a un personatge tan complex com Bowie, de la mateixa manera que es faria amb Justin Bieber. Mentre que a ciutats com Londres, Nova York o Berlín fa anys que aquest tipus d’exposicions formen part de la programació regular dels museus, fins i tot d’art, com el Metropolitan o el Moma, a Barcelona encara són excepcions a la regla. És que Bowie no és prou contemporani? No és prou cultural? Què més s’ha de demostrar?