Bagul d'estiu
Un invent ‘bàrbar'
A l'edat mitjana també les feien servir d'estovalles
Es fa difícil dir, amb exactitud, quin és el millor amic del banyista –ja sigui assidu de la platja o de la piscina. Hi ha qui dirà que és la crema bronzejadora, altres que el banyador, uns quants parlaran de les xancletes i n'hi haurà, fins i tot, els que esgrimiran la necessitat d'anar amunt i avall amb un bon llibre per no avorrir-se mentre es pren el sol. Sigui com vulgui, hi ha un element que aixecaria una certa unanimitat: es fa difícil pensar a anar a remullar-se sense una tovallola.
La tovallola de platja té un doble ús: serveix per eixugar-se després d'haver sortit del mar o de l'interior de la piscina; però també és l'estri que separa el nostre cos de l'enganxosa sorra (un autèntic maldecap per al banyista) o de la gespa –ja sigui natural o artificial– que envolta les piscines públiques i privades.
Habitualment, les tovalloles de la platja tenen unes dimensions superiors a les tovalloles de bany i tot i que mantenen la forma rectangular acostumen a tenir formes impreses o coloraines vistoses que serveixen per certificar que el seu propietari no ha arreplegat una tovallola de bany de casa –associada a la higiene íntima– per anar a un espai públic.
No hi ha constància històrica del moment que la tovallola es converteix en un més dels estris que porten els primers banyistes, però sí que es pot seguir el rastre de la gènesi de la tovallola. Diversos frescos trobats a la Pompeia arrasada pel Vesuvi el segle I dC certifiquen que les dones romanes ja tenien costum d'assecar-se amb unes peces de roba que eren molt semblants a les que fem servir avui en dia. Aquestes tovalloles primigènies també les feien servir per estirar-s'hi a sobre, com fem nosaltres a la platja.
Les tovalloles romanes eren de cotó tenyit, tot i que les de més qualitat es feien de lli. A Egipte, les que feia servir el faraó es tenyien d'un vermell intens o de blau.
La paraula tovallola no és ni d'origen grec ni llatí, sinó bàrbar. Els pobles europeus anteriors a la romanització ja feien servir trossos de llenç per assecar-se les mans; n'anomenaven tualies. Durant aquella època el seu ús era molt versàtil, tant servien per eixugar-se les mans com per fer d'estovalles o d'eixugamà. Aquest ús divers es va conservar durant l'edat mitjana. Eren una peça molt valorada en l'aixovar d'una dona.
Durant el segle XVI les tovalloles de luxe eren de vellut o de lli. I formaven part indestriable de l'equipament de qualsevol viatger. No serà, però, fins al segle XIX quan l'ús de la tovallola s'estén de manera massiva i la producció entra a formar part del model de desenvolupament industrial. Una major preocupació per la higiene provoca aquest esclat. Fins i tot el Departament de Sanitat dels Estat Units va promulgar un reglament que obligava els hotels a canviar les tovalloles diàriament. Per contra, actualment amplis sectors ecologistes defensen que no cal canviar cada dia les tovalloles que fa servir una mateixa persona, per estalviar detergents i energia.
