Opinió

L’Estat ha de fer costat als nens robats

El judici a la xarxa mafiosa que durant el franquisme robava nadons a joves mares que eren enganyades i venien els seus fills a famílies benestants no servirà per rescabalar el gran mal que van provocar els autors. Però veure l’inefable doctor Eduardo Vela assegut a la banqueta dels acusats ha estat ja una catarsi molt beneficiosa per a la que va ser una nena robada de la seva mare el 1969, a la clínica San Ramón de Madrid, Inés Madrigal. Així com per al centenar de víctimes més aplegades en el col·lectiu SOS Bebés Robados.

La decrepitud de Vela, d’edat avançada, no pot amargar la monstruositat que hi ha darrere la falta d’escrúpols de les pràctiques que se li imputen. A les innombrables però conegudes vulneracions dels drets humans practicades pel règim franquista, cal afegir-hi aquelles que van quedar menys visibilitzades però igual de terrorífiques, com el robatori i comercialització de nadons que no s’hauria pogut realitzar sense la cobertura de la dictadura franquista.

Els efectes reparadors des del punt de vista moral del judici no ha de deixar de banda l’aspecte més polític de la qüestió. L’Estat espanyol ha de fer una reflexió profunda sobre el desemparament que han viscut les víctimes i la falta de suport que han trobat en les instàncies oficials per denunciar els seus casos. Quaranta anys després de la caiguda del franquisme, és el moment que el govern espanyol i totes les instàncies estatals pertinents posin a disposició de les víctimes tots els recursos necessaris per aclarir cada cas, esbrinar la identitat de les famílies naturals de les quals no haurien d’haver estat mai separades i aconseguir portar els culpables davant la justícia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.