Un curs polític mirant a Madrid
El nou curs polític que tot just comença a Catalunya neix amb un ull i part de l’altre posats en el que haurà de passar a Madrid les pròximes setmanes, en què els principals partits independentistes catalans, ERC i Junts, tindran la clau de la política espanyola, ja sigui per engruixir una majoria progressista que investeixi Pedro Sánchez o bé bloquejant el procés camí d’una repetició electoral. Resulta més difícil que en altres ocasions desmarcar l’agenda política catalana del calat de les negociacions que totes dues formacions, plegades o en paral·lel, mantindran amb els representants de la coalició progressista (el PSOE i Sumar) que aspira a un segon mandat a La Moncloa. El debat de política general, la negociació del pressupost del 2024, la unitat estratègica de l’independentisme i fins i tot l’estabilitat del govern de Pere Aragonès, ara mateix sostinguda pels 33 diputats d’ERC i el suport circumstancial del PSC, són qüestions rellevants en si mateixes, però totes estaran condicionades pel que surti del triangle Barcelona-Madrid-Waterloo.
La posició decisiva de Junts i ERC ha obert una finestra d’oportunitat que, d’entrada, ha proporcionat bones notícies després de cinc anys en què la política catalana ha estat totalment encallada per la repressió judicial de l’Estat després de l’1-O i per la divisió permanent al voltant de l’estratègia a seguir. La rehabilitació del president Puigdemont (i de Junts) com a actor polític rellevant i reconegut d’aquesta negociació és un canvi substancial respecte a la catalogació de ‘prófugo fugado’ que se li atorgava fins ara a La Moncloa; el fet que l’amnistia per a l’1-O estigui obertament sobre la taula n’és un altre, i l’acord que ha permès desactivar un veto de 45 anys a l’ús del català al Congreso i a la seva oficialitat a la UE, són tres bons indicis, però encara cal que la negociació i la voluntat política els concreti plenament. I cal que ningú obviï que el conflicte polític de fons del que va és de sobirania, de competències, de reconeixement nacional i de democràcia. ERC i Junts van assumir el repte de fer avançar el país i cal exigir-los la capacitat de treballar conjuntament per aconseguir-ho.