Una opció que reforça la il·lusió

El llarg i complex procés cap a la independència de Catalunya ha superat un dels esculls més difícils amb l'acord entre les entitats sobiranistes i els dos principals partits del país per confegir una llista electoral que obtingui la gran majoria parlamentària que haurà de dirigir el camí cap al nou estat. No ha estat senzill perquè no podia ser-ho, ja que calia fer confluir opcions tradicionalment rivals i relligar sensibilitats i personalitats per ordir una aposta amb possibilitats d'obtenir una victòria suficient. L'evolució d'aquestes negociacions ha seguit el mateix patró dels últims anys, barrejant tensió, angoixa, incertesa i desconcert fins a l'últim minut, perquè cada cop era més clar que el temps s'acabava si es volia bastir una gran llista amb cara, ulls i possibilitats de victòria. Tot és fruit de la importància del moment històric. Catalunya té per primer cop en tres segles la possibilitat real d'obrir la porta de la gàbia espanyola, i aquesta oportunitat fenomenal exigeix perícia, responsabilitat i eficàcia per evitar fer cap pas en fals.

En la història d'aquest procés la majoria d'acords i pactes que s'han anat encadenant sempre han quedat un pèl per sota de les expectatives creades per acabar superant, a l'hora dels resultats, les previsions més optimistes. Això ha estat perquè al darrere hi ha hagut sempre un poble amb voluntat que les coses sortissin bé, i uns actors polítics que sabien que no es podien permetre que res sortís malament. Amb aquest esperit de voler escriure un èxit que mai no s'ha escrit, el sobiranisme arribarà al 27-S no amb una candidatura única, però sí amb dues opcions potents que cobreixen bé tot l'arc ideològic. Les eines hi són. Falta acabar la feina.