La retòrica de la CUP i la realitat

Res no ha canviat després de la jornada de treball dels militants i simpatitzants de la CUP celebrada ahir a Manresa. En tot cas, s'ha refermat la posició del seu grup parlamentari: si volen els seus vots perquè hi hagi govern, Artur Mas no pot ser el president. Així arribem a la paradoxa parlamentària, legítima, que una minoria de bloqueig té un pes específic més important que no la llista majoritària. Només aquest fet hauria de servir perquè la CUP mostrés més flexibilitat. És a dir, pel que fa al Parlament de Catalunya, estem en el mateix punt on estàvem divendres.

La CUP cau en el mateix error d'apreciació que els analistes que, des de Madrid estant, creuen que ho saben tot de la política de Catalunya: personalitzar en Artur Mas una gestió que els desagrada. Volen un altre president, com si gràcies a aquest recanvi es poguessin revertir les polítiques que no agraden a la CUP, com ara les suposades privatitzacions i les molt notòries retallades. Amb quins diners s'hauria d'aconseguir aquest canvi de política, si el govern té les finances intervingudes i ha de pidolar per pagar els serveis? Veure els polítics catalans humiliant-se perquè la gent cobri, no fa reflexionar la CUP?

Assegura la CUP que no vol eleccions avançades i nega haver-se enrocat. Però una cosa són les paraules i una altra són els fets. No es pot posar 62 diputats contra l'espasa i la paret i després dir que si es lesionen serà ben bé per culpa seva. La CUP continuarà negociant. Fóra bo que s'interrogui sobre el paper que està fent, però no des d'una posició retòrica i aparent, sinó examinant l'efecte de la seva conducta en el futur del país. La política també és l'art de la concessió.