Cinc anys de perseverança

I ja en van cinc. La de demà serà la cinquena diada del procés. Aquell inesperat 2012 va transformar la política catalana. La gent feia saber als partits que anaven descompassats amb el batec del carrer: ni pacte fiscal ni subterfugis autonòmics. Al caliu d'aquella Barcelona desbordada, la independència es presentava per primer cop com un objectiu polític abastable. Només calia saber si més enllà d'aquell esclat imprevisible de malestar social passat per la trituradora dels somriures hi havia una majoria democràtica sòlida i, sobretot, perseverant.

Les manifestacions de demà –la primera Diada descentralitzada en cinc actes que es volen multitudinaris– no permetrà comprovar si, després del 27-S, el gairebé 48% de l'electorat es manté al peu del canó. Però sí que permetrà copsar-ne l'estat d'ànim. N'hi ha que es declaren cansats d'esperar, que consideren que la ciutadania ja ha fet prou i que són les institucions les que d'una vegada han de complir amb el que han promès els partits.

Per a molts, l'emoció ha endolcit moments del procés, com la impressionant gesta de la via catalana o el procés participatiu del 9-N. Tot són fotografies personals: l'excitació del projecte a tocar dels dits, la il·lusió retrobada en la política, la col·lecció de samarretes de cada any... Però també la pesantor de l'espera per veure com acaba i, sobretot, el pes en el record dels que ja no hi són per acabar-ho de viure. Hi ha qui ha utilitzat l'inevitable component emocional per intentar desacreditar el moviment. Pronostiquen aquests que l'independentisme es desinflarà a mesura que passin els mesos i els anys, els resultats pràctics de l'anhelada desconnexió siguin magres, i els riscos polítics i judicials de l'empresa s'incrementin sota amenaces tipificades en el Codi Penal espanyol. Queden, aquest cop sí, pocs mesos per a l'examen de solidesa definitiu. Potser caldran menys somriures, però serà un altre cop, inevitablement, a les urnes i al carrer.