Teatre

He anat al teatre a veure Dansa d'agost. Els actors baladrejaven, el decorat semblava un diorama de pessebre, l'argument no em va interessar i la durada la vaig trobar excessiva. He anat també a veure Art. M'ha agradat molt més que la versió –en castellà– que Flotats ens havia ofert. Flotats desequilibra tots els repartiments. L'obra exigeix tres actors i ell semblava el pal central de les setrilleres, emergint sobre els altres dos. L'obra no passa d'obreta, però els tres intèrprets de la funció catalana estan anivellats i al seu lloc. El dia que hi vaig anar es va produir un fenomen que aquí només s'observa a les òperes: el públic va aplaudir alguns do de pit monologats dels artistes. Em van dir que passa a cada funció i una senyora argentina de la meva confiança em va informar que aquestes manifestacions entusiastes són al seu país habituals. M'ho va dir amb satisfacció: troba que els catalans habitualment som massa eixuts i que assistim als espectacles no a entregar-nos-hi sinó a trobar-hi defectes i, molt sovint, a patir-hi. Dansa d'agost també va ser fervorosament aplaudida, al final. Dec ser jo, que no hi entenc o que responc a la imatge que la senyora argentina té del públic català.

Però no volia parlar d'això, sinó d'una altra cosa. He dit que Art ja s'havia vist, fa uns anys. Dansa d'agost, igual: va ser representada pel Teatre Lliure fa molt temps. Davant la reincidència em pregunto, per començar, si no hi ha en el repertori teatral d'ara, català o estranger, altres obres que puguin concitar el nostre interès. Entenc, com ho entén tothom, que periòdicament es reposin Eurípides, Shakespeare o Àngel Guimerà. Els clàssics s'han d'airejar amb insistència i, com es diu, reinterpretar-los, vestir-los amb la nostra pell. Ara: no acabo d'entendre la segona oportunitat que es dóna a Dansa d'agost o a Art, per limitar-me a les obres que acabo de veure i que no diuen res de nou, sinó que han quedat petrificades des del primer cop que ens van ser ofertes. A diferència del cine amb les filmoteques, el teatre no té teatreques on es puguin revisar muntatges pretèrits. Se'n poden veure enregistraments, si n'hi ha, però l'essència del teatre, que és la vivor, no hi té efecte. La temptació de fer reposicions i corregir la dosificació de l'oli i el vinagre és, doncs, comprensible. Però la prevenció inicial retorna: no es podrien canalitzar els esforços d'actors, directors i figurinistes cap a autors que ara mateix deuen treballar a París, Irlanda, Nova York o Lleida?

El públic, en una representació i l'altra, era majoritàriament gran. Molts havien vist la primera Dansa d'agost i l'Art de Flotats. Ben mirat, també als concerts demanem les simfonies i cançons conegudes, i per Nadal tornen cada any els Pastorets.