Opinió

A cremallengües

La infinita fatuïtat francesa

Joan-Lluís Lluís / jllluis@presencia.cat

François Hollande ha gosat dir, sense parpellejar, ni envermellir, ni caure fulminat de la mà d'un déu venjatiu: “El francès és la llengua de la raó, de la llibertat i de l'emancipació”

vegades, potser sense ni voler-ho, estem portats a la indulgència. A relativitzar els perjudicis i els greuges, a considerar amb un ull compassiu allò que, no fa tant, ens semblava imperdonable. I així, sovint, respirem amb més tranquil·litat, bressolats per la nostra pròpia bondat. Però, aleshores, torna la realitat i veiem com perjudicis i greuges no eren cap fantasia, ni tan sols cap exageració. Mireu, per exemple, què passa quan ens deixem anar a pensar que potser no cal ser tan severs amb el que és França i la seva ideologia nacional. Quan pensem, potser, que el seu insuportable complex de superioritat és aigua vella i que la seva obsessió malaltissa contra la diversitat lingüística s'ha anat apaivagant. Però, com ho deia Vicent Andrés Estellés, “Vell dolor, arribes a l'hora justa”, i tot torna a ser com abans. Aparentment inalterable i perpetu. I és així com el 26 de novembre passat, a l'acte inaugural de la Cimera de la Francofonia, a Madagascar, el president de la República francesa, François Hollande, va gosar dir, sense parpellejar, ni envermellir, ni caure fulminat de la mà d'un déu venjatiu: “El francès és la llengua de la raó, de la llibertat i de l'emancipació.”

Sí, de la raó, de la llibertat i de l'emancipació. Va dir-ho, això, precisament a Madagascar, aquella illa on l'exèrcit francès, el 1947, va matar unes noranta mil persones en repressió a una insurrecció independentista. De l'assassinat de masses considerat com una eina d'emancipació col·lectiva. I encara que no ho hagués dit a Madagascar, encara que ho hagués dit des del confort del palau presidencial, a París, la injúria seria la mateixa. Injúria contra els pobles que França va matar, colonitzar i de qui va intentar assassinar la llengua, però injúria, també, contra totes les llengües del món, tractades per François Hollande de llengües inferiors, ja que el francès, en boca seva, no és “una llengua de la raó” sinó “la llengua de la raó”. Aquesta i cap altra. Lamenteu-vos, lectors catalans, ja que si no sabeu francès mai no sabreu què vol dir poder parlar “la llengua de la raó, de la llibertat i de l'emancipació”. Tan sols, potser, si us hi esforceu, podreu copsar la benaurança dels vostres veïns septentrionals.

I deu ser per il·lustrar plenament la qualitat única de la llengua francesa que, fa poc, la direcció de l'oficina central de correus del quinzè districte de París ha publicat una circular per prohibir als seus empleats d'origen antillà que parlin crioll. Un text que amenaça amb sancions aquells que continuarien a usar una altra llengua que el francès. Exactament com aquells infamants “Sigueu nets, parleu francès” pintats al segle XIX i part del segle XX a les parets de les escoles. Els empleats d'aquesta oficina han reaccionat amb una campanya intitulada Pa Man nye kweol an nou, o sigui “No toquis el meu crioll”. Ara per ara la direcció de la Poste ha refusat de retirar aquesta circular, amb l'argument que parlar “un dialecte local o una llengua estrangera” és un element discriminatori. I certament, deu ser-ho, ja que si la llengua francesa és la llengua “de la raó, de la llibertat i de l'emancipació”, parlar-ne una altra, qualsevol altra, sembla una mena d'aberració intel·lectual i mental. Caldria, potser, reactivar contra els funcionaris antillans que s'entossudeixen a parlar crioll el càstig que imperava a certes escoles d'Occitània contra els alumnes que també, quina mania, parlaven la seva llengua materna: fregar-los la llengua amb sabó. Un mètode raonable i emancipador.

A

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a