Petons sense llengua

La política té algunes frases fetes ben frustrants. Segurament una de les pitjors sigui: “Les esquerres estan condemnades a entendre's.” En aquest país les esquerres sempre han estat condemnades a l'entesa, però gairebé sempre ho han deixat per l'endemà. Ja va passar durant la transició, quan a les primeres eleccions generals del 1977 el PSUC va ser la segona força parlamentària en nombre de vots i, en comptes d'acostar-s'hi, el PSOE –que s'havia convertit en la primera– va decidir cruspir-se'l amb patates. Aleshores es podia haver consolidat una majoria d'esquerres ben coherent amb el que havia votat el poble català, però ho van deixar per l'endemà. I l'endemà va començar l'etern festeig de petons sense llengua entre ERC i Convergència. Han passat els anys, han passat els tripartits i ha tornar a arribar l'hora de posar a prova la capacitat d'ajuntar forces. I tot fa pensar, quina llàstima, que si no s'espavilen encara hi tornarà a sortir perdent aquesta majoria social partidària del dret a decidir que s'ha manifestat de manera contundent al carrer cada vegada que ha calgut. Ho ha avisat amb la seva claredat habitual Josep Lluís Carod Rovira: “L'adversari d'un independentista d'esquerres no pot ser un autodeterminista d'esquerres.” Abans de la crisi econòmica corria una altra frase, a diferència d'aquesta d'en Carod, ben desafortunada. La frase deia: “L'esquerra i la dreta ja no existeixen.” Es tractava d'una frase que pretenia definir el pragmatisme d'una classe política adaptada als temps de bonança. Si tots vivíem bé ja no calia matisar els programes electorals amb propostes progressistes. El miratge es va ensorrar amb la bufetada demolidora del crac econòmic, el dolorós recordatori que el capitalisme només sobreviu si n'hi ha uns que estan a dalt i tots els altres, a sota. Les esquerres han revifat, igual que les desigualtats, i ara sembla que tornen a estar condemnades a entendre's. Que eI petons siguin amb llengua, si us plau.