Opinió

Tribuna

Periodisme ‘florero'

“La foto encara és plena de dones periodistes ‘florero', dones comparsa del món de la comunicació que somriuen i són jutjades pel seu aspecte i no per si fan una bona entrevista

El presentador televisiu Karl Stefanovic és un home satisfet. “Em jutgen per les meves entrevistes, pel meu agut o mancat sentit de l'humor. Bàsicament, em jutgen per com faig la feina.” Ell mateix, que presenta un programa a la televisió australiana juntament amb la periodista Lisa Wilkinson, ha afegit: “Mentre que a les dones, a la indústria televisiva, se les jutja bàsicament per dos motius: com van vestides i quin pentinat porten.” Aquest comentari, que podria semblar una rèmora dels anys cinquanta, és actual. I no són només els homes els jutges estilístics. En prejudicis masclistes, la culpa està prou repartida.

Lisa Wilkinson, copresentadora amb Stefanovic, ha fet una prova. S'ha canviat de vestit durant tot un any. Cada dia. Stefanovic, mai. Ha presentat sempre amb el mateix vestit jaqueta, la mateixa corbata. Igualet. Al portal Upworthy mostren el vídeo per anar copsant l'evolució estilística de la presentadora, mentre que ell sempre va vestit talment com el dia anterior. Ara entenc aquell argument de la mare quan defensava l'uniforme a l'escola. Quan la realitat és injusta, calen correctius.  La periodista Lisa Wilkinson ha perdut temps. Temps a la perruqueria dels estudis televisius, per sortir cada dia amb el cabell amb tons i formes diferents. I temps amb el vestuari. A la cadena televisiva, a més de maldecaps a producció, aquesta necessitat d'anar canviant de look els costa diners.

Wilkinson no és una periodista que acaba d'arribar. Ara és editora del Huffington Post a Austràlia, i als 21 anys (en té 57) ja va ser una de les redactores en cap més joves de la seva ciutat. Té condecoracions (a Austràlia els agraden, aquestes coses) i és una de les periodistes més reconegudes del país.

La tirania de la imatge infecta silenciosament el bon periodisme. No costa firmar a favor del bon gust, en masculí, i en femení. Volem presentadors agradables i competents, i tant. Però revisem un momentet les nostres polítiques estilístiques, perquè també són de fons. En un món en què l'etiqueta s'està perdent (perquè hem acabat confonent la comoditat amb la informalitat), la necessària igualtat passa també per aquests detalls.

Darrerament he conegut cecs, i persones amb deficiències visuals agudes. Si ells senten quines notícies presenten Wilkinson i Stefanovic, en copsen la professionalitat, i no es poden entretenir en aspectes estètics. No veuen la corbata sempre igual del presentador, ni el pentinat sempre canviant de la presentadora. Tampoc se n'adonarien algunes persones que deixen la televisió engegada mentre feinegen, com si fos la ràdio. No es concentren en els bustos parlants. Escolten la tele, no la miren.

Tampoc les noves generacions de periodistes, que ingènuament consideren que això del feminisme és cosa de quatre leles de la tercera edat reivindicatives. Creuen que a elles això no els afecta i van, periodísticament parlant, amb el lliri a la mà, convençudes que ho podran aconseguir tot, sense parar atenció a la foto. I la foto encara és plena de dones periodistes florero, dones comparsa del món de la comunicació que somriuen i són jutjades pel seu aspecte i no per si fan una bona entrevista. Calen bones preguntes, agudesa, enginy, per ser bon periodista.

A totes les Terribas del món:  quina sort que sou a la ràdio i podeu, encara per poc, anar despentinades i desconjuntades.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.