Opinió

Tribuna

‘El Segador' i les utopies

Fa vuitanta anys un dels nostres grans genis va pujar a una bastida i es va posar a pintar sis panells de Celotex, que feien en total una mida gegantina: 550x 365 cm. Una mida colossal com ho era la necessitat de pintar aquesta obra magna, aquesta peça que volia interpel·lar una munió de visitants a l'Exposició Universal de París de 1937. Sí, era el Pavelló de la República, en el marc de la Guerra Civil, quan Miró, Picasso, Calder i Julio González van decidir-se a crear obres d'art per manifestar la causa republicana mundialment.

Fa vuitanta anys Miró s'enfilava a la bastida i pintava els somnis de justícia i de revolta d'una generació que volia guanyar la llibertat. L'artista feia de la memòria i l'esdevenir el fil conductor, perquè el pagès català en revolta ja es va alçar el 1640 contra les injustícies, i ho va seguir fent durant segles, tantes vegades ho van fer que ells, els segadors, es van convertir en himne. I Miró va pintar-ne un el 1937, un pagès que no tenia cames, sinó que com un arbre estava arrelat a la terra, un segador que portava barretina, que tenia una falç en una mà per combatre i l'altra mà, l'alçava tan amunt com podia per acaronar un estel. Com a La llibertat guiant el poble de Delacroix, El Segador de Miró era una obra que representava un moment crucial de la història.

Fa vuitanta anys s'acabava l'Exposició Universal i l'obra de Miró va desaparèixer, com poc després es van perdre també les esperances dels republicans que van ser derrotats pel franquisme. El Segador va desaparèixer per sempre físicament, de forma misteriosa, una de les obres més importants de la història de l'art quedaria només com un record per a historiadors i nostàlgics? Doncs bé, va ser una pèrdua maleïda i paradigmàtica. Lògicament, maleïda perquè ara només podem recordar-lo en fotografies en blanc i negre; maleïda, perquè si El Segador fos avui a la Fundació Miró, molta més gent coneixeria l'obra, s'estudiaria a les escoles com El Guernica de Picasso i debatríem la seva contemporaneïtat. Però aquesta pèrdua també és paradigmàtica, perquè reforça un fet tan català com és la reconstrucció: tornar-hi, fer pedagogia, explicar-ho tot de nou com si mai ho haguéssim fet, invocar l'esperit de l'au fènix que sempre reneix de les cendres, perquè per molt que han intentat fer-nos desaparèixer, l'esperit d'El Segador i la seva memòria segueix, miraculosament, dempeus. Sí, la constància com un fil invisible d'anhels per un futur millor i més digne.

Fa vuitanta anys El Segador de Miró ens invocava a defensar l'esperit republicà i, avui com demà, seguim el camí d'aquells segadors que s'alçaren en resistència. El Segador de Miró és i seguirà sent importantíssim, és i seguirà sent actual, perquè l'esperit de revolta és motor de canvi, punt d'inflexió i de justícia i lliçó de compromís. Hem passat de la resistència als somriures que són preludi de victòria, ja que només des del record podem seguir construint, només des de la tradició podem crear futur, perquè per vèncer cal rebrotar i tenir paciència i audàcia. A vegades, tot sembla perdut, que s'acaba per sempre i que desapareixen les opcions tan esperades, però tenaçment tot reneix amb més força i amb més empenta que mai, perquè germinin les utopies.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.