Opinió

Tribuna

La fi del ‘happy flowerisme'

“Estem, doncs, entrant a Catalunya en la fase de vetlla del que es convertirà en un estat d'urgència permanent en un moment o altre

Fa relativament poques setmanes vaig tenir un “contraste de pareceres” que diria en Fernández Abajo (gran veu radiofònica dels anys en blanc i negre) amb una significada persona d'un no menys significat moviment social del nostre país. La discussió es va desencadenar quan vaig afirmar que el procés entra en una fase de duresa que s'anirà incrementant a mesura que passin els mesos, i que potser els que ens dediquem a comunicar no ho estem dient prou clar als nostres conciutadans. La meva interlocutora em va parlar amb vehemència de la “revolució dels somriures” i que jo havia de tenir en compte que la majoria de persones que s'havien manifestat aquests anys i que estaven a l'entorn d'organitzacions com l'Assemblea Nacional Catalana eren “una mica happy flowers”, cosa que ens portava als que ens dediquem a la comunicació –així en genèric– a mantenir viu un llenguatge de tons rosats, no fos cas que al treure'ls les ulleres i posar-los un vidre transparent espantéssim aquesta gentada que ha sortit al carrer en família els darrers 11 de setembre.

Des del meu punt de vista, la teoria de l'edulcorant és negativa. Ha anat bé per eixamplar una certa base social, per explicar al món que som gent pacífica, moderna i una mica cool. Ara bé, i vagi per endavant la màxima consideració per la feinada feta per ANC i Òmnium fins ara, hem infantilitzat l'independentisme de base. Lluny de facilitar-los eines de reflexió fins a fer-los adonar que s'havien de convertir, com diria el meu amic Enric Fontanals, en subjectes polítics, els hem tractat com a extres d'una pel·lícula; com a part d'un gran muntatge –més pensat de cara enfora que per a consum intern– on només es demanava a tothom que fos a les 17:14 a lloc, que es posés tal o qual samarreta o que ara aixequés la cartolina amb la mà dreta o amb l'esquerra.

Aquesta versió xirucaire de l'indepentisme –que té poc a veure amb els anys de repressió (1992 i anteriors) i amb històrics com Josep Maria Xirinachs i la filosofia del combat pacífic, però a la fi combat– ha estat molt útil fins ara, però ja s'ha acabat. Ara estem en un estadi diferent, on no haurem de perdre el somriure però on rebrem plantofades. Vull creure que els i les activistes del territori (entengui's els de comarques) ja fa temps que això ho saben, i que són conscients que ara ve on ens ho juguem tot de veres.

Quan t'ho jugues tot (tot vol dir tot) no hi ha espai per al happy flowerisme, i cal explicar als nostres conciutadans d'una manera clara i explícita que ara quan algú toqui el xiulet per anar al carrer hi hem d'anar molt més del que estàvem disposats a anar-hi per passar la tarda i poder explicar als nets que “nosaltres vam ser-hi”. Només la mobilització popular ens ofereix garanties que podrem arribar a la meta. Per què? Perquè és el que pot portar la resta de països, començant per la Unió Europea, a parar els peus a una Espanya que ni ens entén ni ens entendrà mai. Estem, doncs, entrant en la fase de vetlla del que es convertirà en un estat d'urgència permanent en un moment o altre.

L'Estat espanyol no es pot permetre que marxem per moltes i moltes raons. Segons dades del 2016, els catalans aportem al PIB espanyol un 18,9% del total, una xifra força semblant a la que aporta Madrid, però amb una diferència: allà el resultat és en bona part fruit del que el Cercle Català de Negocis va batejar, quan ningú parlava del que estem parlant, de l'“efecte capitalitat”. Som el 25% total del conjunt de les exportacions espanyoles. Entreguem a les arques públiques en concepte d'espoli –no se'n pot parlar en altres termes– gairebé 17.000 milions d'euros anuals. Qui de nosaltres deixaria anar un negoci com aquest, sobretot quan el deute propi supera ara ja de molt la capacitat productiva? Si a això hi sumem la pervivència del franquisme (sociològic, econòmic, mediàtic) pintat de dreta dura, tinguem clar que marxar, el que es diu marxar, no serà fàcil.

No hi haurà més oportunitats. És ara o mai. En l'escenari europeu podem tenir aliats com Escòcia (que poc que han trigat a parlar d'un segon referèndum!) o el País Basc (que de cop i volta s'ha posat en marxa) i això ens afavorirà, perquè Europa no pot apagar tres focs al mateix temps (ni tan sols un).

Anem a un escenari com el de la dècada dels trenta del segle XX? Possiblement si fos per ells sí, però no és així per part nostra ni el context internacional està per permetre's cap daltabaix en un espai econòmic clau per a absolutament tots (el corredor mediterrani).

Haurem de canviar el somriure per la fermesa d'una lluita no violenta, imaginativa i, sobretot, molt adreçada a les opinions públiques dels països que ens poden obrir la porta a la llibertat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.