Opinió

Tribuna

Silenci

“Entre el pensament i l'obra, imperatiu hauria d'erigir-se el silenci

Sovint els meus escrits han tractat sobre nocions directament relacionades amb un estil de vida postmodern: la pressa com a forma convulsiva d'agitació de masses; el temps, en tant que magnitud de caràcter econòmic; la por i el seu discurs –atàvic en llur origen–, ara utilitzat amb sofisticació per part del poder polític amb el suport inestimable de les grans corporacions mediàtiques sota el dogma de la “seguretat”. Una por que paralitza i un brogit de fons constant que tot ho omple i no deixa espai a la mesura de tot pensar: el silenci.

Sense espai no hi ha possibilitat de pensament. No debades, Plató ja defensava que el silenci era el marc indispensable per al diàleg interior. Pensar t'obliga a unes condicions i, en aquest sentit, les idees troben les seves coordenades en l'espai silent. Un excés de fressa ens allunya de la naturalesa reflexiva de la ment com a seu de la raó crítica. No hi ha ésser polític sense el pòsit del criteri: la capacitat de discriminar els àtoms de veritat, ocults en el bosc de l'aparença.

És així que es pot fixar el saber en el seu fluir vital. La realitat és transitòria i, tanmateix, el silenci representa el mirall on exposar l'opinió a judici; l'experiència quotidiana ha de menester el contrapunt de l'espai del full en blanc –metàfora de la ment en calma– on meditar sobre l'existència. Silenci i quietud. “El repòs és el silenci” escriu Shakespeare. També una claror que ens il·lumina, un abans i un després. Ens ho recorda Joan Vinyoli al poema Vindrà la mort: “el silenci m'impregna de clarors. / La mort és purament un canvi més.”

Té, la qualitat silent, categoria ontològica. Per tant, no erro si afirmo que la pressa i el brogit mundà són estratagemes del poder per furtar a l'home la perspectiva de revolta. Omplir l'espai ha esdevingut una agressió intolerable a la intimitat psíquica de l'ésser: música a les botigues, música als bars, constants senyals sonors a les andanes del metropolità, impulsos sonors provinents d'altres artefactes tecnològics –mòbils o fins i tot tauletes. El signe de notació que indica la durada d'una pausa ha desaparegut de la partitura de la vida.

Buidar la ment és un propòsit altament improbable en un món on s'ha imposat un relleu sonor intolerable a l'oïda. També l'art de saber callar. En crisi, el pensament, en la seva concepció soteriològica i, àdhuc, filosòfica i política. Pensar, el fet en si, ens desaferra de la gravetat de l'existència i prefigura una mirada crítica als dogmes establerts. Entre el pensament i l'obra, imperatiu hauria d'erigir-se el silenci.