Opinió

Ombres de primavera

L'amor que mai no satisfà

“Tot i la meva estima per l'assaig de Barthes, l'amor és sofriment, però també joia. O no?

No només les formes narratives de la literatura poden inspirar el cinema. Ho fa, sens dubte, la poesia, però també ho pot fer l'assaig. Fa dos anys, a Canes, Todd Haynes va començar a explicar que la lectura de Carol, la novel·la de Patricia Highsmith, va fer-lo pensar en Fragments d'un discurs amorós, l'assaig en què Roland Barthes (a partir de diversos textos literaris, sobretot el Werther, de Goethe) dissecciona l'enamorament com una experiència angoixosa perquè qui viu en aquest estat crea tota mena de paranoies en relació amb el seu objecte i n'interpreta tots els gestos i paraules d'una manera que pot ser equivocada des de la inseguretat en la correspondència del seu sentiment. És així que, mentre preparava l'adaptació de Carol, el cineasta nord-americà va rellegir el text de Barthes per acostar-se al que sent Therese Belivet, el personatge en el qual, assumint el seu punt de vista, es focalitza la novel·la de Highsmith. Llegint-lo va recordar en ell mateix que el subjecte enamorat és un obsessiu fixat en la persona estimada.

Si, a Carol, hi bategen els Fragments d'un discurs amorós, la nova pel·lícula de la cineasta francesa Claire Denis, presentada ahir a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, va anunciar-se com una adaptació de l'assaig de Barthes. Que fos pròpiament una adaptació resultava estrany si no renunciava a la narració. Un cop vista, es confirma la suposició que no adapta, sinó que s'inspira en un assaig semiòtic que analitza els signes de l'enamorament. Encara més: el text de Barthes va ser un punt de partida, però en la gestació de la pel·lícula devia produir-se un distanciament. En resta cert caràcter fragmentari i una gesticulació, uns sospirs i unes exclamacions que Barthes analitza com a expressions de l'estat amorós. Potser també la idea de l'enamorament com una devastació, un desastre i una insatisfacció però, mentre tot és gravetat en el text de Barthes, el distanciament s'evidencia amb el registre de comèdia rara i inesperada amb què es mostra la recerca de la correspondència amorosa (o de l'amor absolut) per part d'una dona que, encarnada per una Juliette Binoche immensa, no la troba en diversos amants. Potser sí que l'amor pot dur-nos a un patetisme que Denis prefereix abordar amb ironia. Però sobretot voldria afegir-hi que, tot i la meva estima per l'assaig de Barthes, l'amor és sofriment, però també joia. O no?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a