Opinió

Tribuna

Les coses que rutllen

“Hauríem de parlar més sovint de la notícia extraordinària de realitats que funcionen, dels motius que poden alimentar la nostra esperança

Finals d’abril. A Tàrrega, amb una organització modèlica, més de 13.000 nois i noies es reuneixen per celebrar una trobada del moviment escolta que porta el nom de la Jamborinada. En l’acte central, dibuixen un mosaic de colors taronja, groc, blau, vermell i verd i aproven un manifest per fer sentir la seva veu per demostrar que volen deixar el món millor de com l’han trobat. El manifest inclou una part centrada en els conflictes i les desigualtats que hi ha en el món d’avui i demanen, amb el lema “Open the borders!”, que s’obrin les fronteres.

Diumenge passat, dia 21 de maig. A Barcelona, al Palau Sant Jordi, uns 2.500 nois i noies s’apleguen per celebrar la 50a trobada del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. En un acte magníficament organitzat, canten una antologia de les cantates anteriors –elaborada per Josep Vila–, entonen la cançó Corren, dels Gossos, amb el públic assistent i, finalment, abans dels discursos i del pastís d’aniversari, estrenen la cantata ...I no em venien a buscar, una peça per a cor, dos solistes i big band, original i divertida, confegida per Joan Vives i Piti Español.

Tots dos actes tenen uns quants elements en comú: són multitudinaris; donen compte de la feina silenciosa que es duu a terme durant l’any per tot el territori català; revelen una capacitat d’organització exemplar; propugnen valors de signe optimista i positiu; expressen la força del voluntariat i de la dedicació als infants d’una manera totalment desinteressada; mostren un arrelament sòlid en el país i la seva llengua i cultura... En definitiva, ens fan enorgullir com a ciutadans que som d’una part de món on la societat civil es mostra tan rica i tan ben estructurada, tan oberta a les realitats de fora i de dins i tan preocupada per oferir als nostres nois i noies un esplai educatiu que els ajudi a créixer i que els pugui permetre ser gent cívica i responsable el dia de demà.

Són, doncs, dues magnífiques iniciatives, dos exemples... que, com molts d’altres de semblants, no obren mai els telenotícies ni mereixen els titulars de primera pàgina dels diaris. Ja se sap: els mitjans s’ocupen de la política, de les catàstrofes naturals, dels esports, de la crònica judicial, dels successos tremebunds, de les xafarderies dels famosos. L’última polèmica de torn, que serà oblidada amb la mateixa velocitat amb què ha pujat a la superfície, alimenta els mitjans informatius uns quants dies, fins que sembla que s’ho haurà de menjar tot i al final s’extingeix en un fum d’encenalls. Hi ha tantes desgràcies al món, tants problemes a l’economia, tanta gent desmanegada, tants desastres de tot signe, tantes competicions esportives, que dues notícies carregades d’esperança i d’il·lusió queden forçosament enterrades, sovint amb un silenci clamorós o, en el millor dels casos, en alguna gasetilla.

És un debat vell, aquest, accentuat en els darrers temps per les crisis d’audiència dels mitjans, que es creuen obligats a una banalització creixent per tal de poder subsistir i guanyar-se un espai en aquest món competitiu d’internet i de les noves tecnologies. Dir que algunes coses van bé, fins i tot que algunes realitats són realment meravelloses i dignes de ser imitades, no ajuda a cridar l’atenció, a fer-se veure, a guanyar quotes de difusió. Tothom es queixa d’aquest món que es torna boig, que viu afeixugat per problemes clamorosos, però ningú no se sent atret per explicar a una audiència deprimida que, de tant en tant, hi ha algunes bones notícies, uns quants signes d’esperança per construir un present i un futur una mica millors.

I, tanmateix, si alguna cosa pot salvar el món és que les noves generacions siguin educades en el respecte i la tolerància, en l’amor a les arts, en el respecte a la natura, en els valors de la democràcia. I si alguna Catalunya pot ser millor en un demà que aspirem amb llibertat i sobirania plena serà perquè haurem prestat l’atenció necessària i preferent als infants, adolescents i joves i els haurem donat una formació més bona en el nostre sistema educatiu i un esplai més creatiu i convivencial en les hores de lleure.

Així doncs, hauríem de parlar més sovint de les coses que rutllen, de la notícia extraordinària de realitats que funcionen, dels motius que poden alimentar la nostra esperança. I no ho fem, i això és una responsabilitat col·lectiva que afecta els creadors d’opinió i els consumidors dels mitjans de comunicació. Hauríem de pensar-hi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a