Opinió

Tribuna

Cues i més cues

“El que em costa més d’entendre són les esperes en la medicina privada

No vull parlar de les cues per agafar un avió. Per sort, com que a mi volar no m’agrada, aquest problema no el tinc. Em penso que estem tan acostumats a fer cua per a tot que ja ni tan sols ens immutem. Per sort, hi ha cues que només ens toquen molt de tant en tant. Penso en la renovació del carnet de conduir, del DNI o del passaport. Però hi ha altres cues que sí que ens afecten periòdicament. Coses tan simples com anar a recollir un paquet a Correus a vegades posen a prova la nostra paciència. En aquests casos ja és qüestió de sort. “Avui no hi havia ningú”, diem amb un to d’estranyesa quan és allò d’arribar i moldre. Però passa poques vegades, la veritat.

On més vegades he hagut de tenir molta paciència és en les visites als metges. Saps quan hi arribes i no saps mai quan en sortiràs. El que ha millorat molt i molt és en l’assistència primària. Parlo concretament de Girona, perquè desconec si a Barcelona ho tenen tan fàcil. A Girona, demanes hora, te la donen exacta i la veritat és que em sembla que mai he hagut d’esperar més de 10 minuts. Amb tot, com em comentava un amic, aquí també hi ha excepcions. Els metges de medicina general tenen uns minuts per visita, molt pocs. Si el metge en fa cas, hi ha puntualitat. Però hi ha metges, o metgesses, que no miren el rellotge i dediquen al malalt el temps que necessita. I en aquests casos hi ha llargues esperes. Però vaja, sempre els temps passats van ser pitjors. Recordo la meva època de Barcelona en què no es donaven hores per anar al metge de medicina general. I el que era més fotut, per a una recepta podies haver d’esperar un parell d’hores. Encara que potser ho feien expressament, així perdies la paciència i anaves directament a la farmàcia i posaves mà a la butxaca. El que em costa més d’entendre són les esperes en la medicina privada. I aquestes solen ser molt habituals. Parlo dels especialistes. “Avui només he hagut d’esperar mitja hora”, diem contents quan passa això. Però no és l’habitual. Fins i tot m’he trobat que tot i essent la primera visita m’he hagut d’esperar perquè el metge encara no ha arribat. De ben segur que les explicacions són fàcils d’entendre. Els metges no són ben pagats i els minuts per a ells tenen molt de valor. Llavors s’asseguren que no hi hagi temps mort com en el bàsquet i l’única solució possible és que s’esperi el client. El més trist és que ja ens hi hem acostumat. Quan anem al metge ja diem als que ens esperen que estiguin tranquils, quan acabi ja tornaré. Si jo fos una persona organitzada, que no ho soc ni ho he estat mai, al començament d’any m’apuntaria les hores d’espera evitables. De ben segur que em quedaria espantat. I en el meu cas no és gaire problema, estic jubilat, però si cal deixar la feina per anar al metge ja són figues d’un altre paner. En resum, la Seguretat Social et fa esperar per donar hora, però potser és més puntual, al revés de la privada. Què hi farem!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a