Opinió

Tribuna

Procés i seguretat nacional

“Però quina és l’obligació que sí que tenen ineludiblement aquests trenta-cinc mil efectius? La de defensar i protegir els ciutadans de Catalunya

Quan es pretén esdevenir un estat independent cal actuar amb sentit d’estat i acceptar que hem de tenir consciència i responsabilitat de seguretat nacional. Primer de tot és necessari que en el gran repte que representa un referèndum d’autodeterminació tinguem clara quina és la situació en què es troba la nostra seguretat nacional i què s’ha fet fins ara. També caldria preveure, si realment assolim la nostra responsabilitat com a nació que som, quines seran les obligacions que haurem d’assumir i començar a treballar-hi.

I tot això, tenint en compte que Catalunya, una part de la nació catalana, que avui té una oportunitat històrica de retrobar la seva sobirania, té, també, un gran dèficit de consciència de seguretat nacional provocat pel fet que durant més de tres-cents anys (menys el breu període que va representar la Guerra Civil) ha tingut obligadament externalitzada la seva seguretat en el marc espanyol. I aquesta realitat ha comportat que els ciutadans de Catalunya no tinguin en el seu imaginari col·lectiu la necessitat d’assolir les responsabilitats relacionades amb la seguretat nacional. A més, després del franquisme es va tardar molt a poder fer realitat la creació d’una de les eines d’aquesta seguretat, un cos policial propi, que ha hagut d’esperar trenta-cinc anys per disposar d’una mínima estructura, a la qual encara li queden, però, molts aspectes per desenvolupar i moltes competències per assolir, ja que aquestes continuen en mans de l’Estat.

Així, afrontem aquest període excepcional amb els següents efectius: disset mil Mossos d’Esquadra, entre deu i dotze mil policies locals, entre quatre i cinc mil bombers, cinc-cents agents rurals, uns centenars de voluntaris de Protecció Civil i prop de dos mil professionals d’emergències. Un total de més de trenta-cinc mil efectius. Aquests efectius depenen de manera irracional de tres departaments de la Generalitat diferents: Interior, Agricultura i Salut. Caldria, doncs, en el marc d’una política nacional de seguretat que totes les unitats depenguessin d’un únic departament que anomenaríem de seguretat nacional. Això evitaria possibles endarreriments d’actuacions, diversificació d’estratègies i problemes de coordinació, etc. Aquesta necessitat de racionalització seria imprescindible en el cas de la consecució d’un nou estat però també es podria tirar endavant, ara, si hi hagués voluntat política per fer-ho.

També s’hauria de començar a fer pedagogia als ciutadans de Catalunya per explicar-los que la seguretat no és com erròniament es pensa únicament un conjunt de policies i soldats, sinó que és tot el conjunt de mesures i actuacions en el camp de la seguretat. I que aquesta inclouria temes tan diversos com els de la seguretat alimentària, en el transport, en l’energia, al ciberespai, en les comunicacions, en el trànsit aeri i marítim, etc. I tot això, més bé o més malament, ho controla avui en gran part Espanya.

El govern de la Generalitat, que manté una política de fermesa amb molts altres aspectes en el camp de la seguretat, es mou entre la indecisió, l’acomplexament i fins i tot la incompetència. El no haver canviat la direcció del Departament d’Interior en seria un exemple, ja que ara vindran situacions que requeriran decisió, fermesa i desacomplexament.

El CEEC (Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya) i jo mateix tenim una gran confiança en els homes i les dones que conformen la seguretat pública de Catalunya. Són grans professionals i ho han demostrat repetidament. Professionals que no es deixen manipular per cap opció política i que es mereixen un missatge clar i contundent per un futur immediat que pot col·locar-los en situacions de confrontació. El CEEC vol també manifestar que se solidaritza amb tots els funcionaris de la seguretat de Catalunya i que entén que aquests són políticament plurals i que no deixen de ser una representació del que és la societat catalana amb tots els seus colors polítics. No se’ls pot demanar que prenguin partit. Si es volia que fos d’una altra manera s’haurien d’haver fet les coses de manera molt diferent. Ara som on som i disposem del que disposem i això ens obliga a demanar als nostres cossos de seguretat que compleixin la llei. Que no és altra cosa que la seva obligació. I són els polítics els que han d’establir el marc legal i donar la cara.

Però quina és l’obligació que sí que tenen ineludiblement aquests trenta-cinc mil efectius? La de defensar i protegir els ciutadans de Catalunya. Tots ells tenen família, veïns, amics, coneguts, i siguin del color polític que siguin i estiguin a favor o en contra del procés, el que tots comparteixen és la voluntat ferma de no permetre cap acte violent vingui de qui vingui. Ja sigui d’un extrem o de l’altre o de les clavegueres de l’Estat. Els professionals de la seguretat pública de Catalunya són conscients del poble al qual serveixen i que aquest, com ha demostrat en repetides ocasions en els darrers anys, quan actua ho fa amb civisme, responsabilitat i pacíficament.