Opinió

De reüll

Deixar de fer el ploricó

De cop em sento cridada a mostrar un punt de solidaritat

Té la seva gràcia que surto de casa pensant que faré només una volta pel Corpus, el Corpus de la Garriga, i no gran cosa més. La canícula espaordeix. Veuré les catifes de bon matí abans no piqui gaire el sol i me’n tornaré a casa. Però passa l’imprevist, la sorpresa que et fa canviar el pla inicial. Tot sigui dit, adores poder-lo canviar. Hi ha massa rigidesa pel món i tu te l’espolses així que comences a veure catifes, el sol que espetega i tot de gent que coneixes que va feinejant per tenir la catifa a punt. I penses que té la seva màgia, la seva èpica, veure la gent dibuixant i posant a lloc aquell conjunt floral i no floral. Passo per la catifa que fan uns mexicans convidats d’enguany, que gasten una tècnica deliciosa. Saludo gent amb suor majestuosa al front. Em topo amb un munt de xinesos o japonesos de visita al Corpus. D’on han sortit? Sembla cosa de la globalització. L’inefable Codina diu per megafonia que falten mans per fer catifa al carrer Cardedeu. És el carrer amb la catifa més llarga del poble. Jo hi havia viscut i de cop em sento cridada a mostrar un punt de solidaritat. Hi trobo en Pere, que fa l’únic tram de catifa on espetega el sol. La fa sol, acompanyat d’una nena a qui sembla que no afecti el sol (no du ni gorra) i m’hi afegeixo. Posem clavells, flocs, verd... Deu ser la gràcia de les ganes d’arribar a algun lloc, de compartir, de fer una fita... Jo què sé. Ens mou això, no? L’afany d’alguna cosa millor i de deixar de fer el ploricó, que és molt cansat. Ho celebrem amb una cervesa a l’ombra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.