opinió
Preparant les grans decisions
En els fets que s’acosten al país no s’hi valdran actituds de mitges tintes
Un no creu en absolut tenir dots profètiques, tal com el meu antecessor, el bíblic David, pastor, rei i profeta. Gairebé és sempre el sentit comú el mecanisme utilitzat per anticipar notícies que fan referència a polítics, que pugen i baixen escales o bé canvien de poltrona. Diumenge passat apuntava a Santi Vila com a home que en el tràngol que s’aproxima podria donar molt de si en altre lloc que Cultura. El dimecres el president el rellevava i el situava en un lloc d’acció. De fets concrets com aquest, a les comarques fruiteres del Baix Camp i el Tarragonès, en diuen “caure de madur.” Clavat! He tingut sort!
La un xic precària situació transaccional del PDeCAT, i algunes declaracions que s’han sentit posant en terreny de dubte l’estratègia del president fa que ERC es posicioni merescudament pel gran encontre de final de temporada: l’1-0. Començant per la capçalera, Puigdemont ha manifestat que vol unificar l’acció prèvia que tindrà lloc les setmanes anteriors al gran dia –segons com vagi, és clar– i que la persona més adequada és, sense cap mena de dubte, Oriol Junqueras. Ell, des de fa mesos, fent parella, a collibè, i com sigui, ha viscut al costat del president i ha pres part en tots els planejaments i totes les decisions i execucions que han tingut lloc. Ha fet un curs intensíssim de política, no pas de la de Parlament, sinó d’una en què tot s’hi val: des d’aixafar el contrari fins a tractar de desacreditar-lo atribuint dits i fets tergiversats, amanits i airejats en els moments que podien fer més forat. Els tribunals han buscat –generalment– la manera de desequilibrar buscant aplicacions mai vistes als textos de les lleis. Puigdemont, que ho ha viscut a tocar, sap prou bé el que es fa responsabilitzant-lo del combat de l’1-0. L’Oriol ja llepa!
Hi ha una certa inquietud per sortir a la palestra que Puigdemont vol reorganitzar el govern. En els fets que s’acosten no s’hi valdran les mitges tintes. S’han sentit declaracions extraoficials d’aquest estil: “Jo no crec que l’acarament amb la resta del país sigui la manera de millorar Catalunya. Jo no faré res en contra de l’actuació catalana de l’1-0, però tampoc res a favor.” Farà bé Puigdemont a distribuir les responsabilitats de l’1-0, entre els que hi creuen fermament. En aquesta ocasió no es pot dir el que se sent en les municipals i d’altres: “No t’amoïnis si no surts: ho faràs en dues vegades!” Si aquesta vegada Catalunya no aconsegueix la independència, passaran anys i panys abans no es pugui repetir l’oportunitat. Si fos possible fer córrer un vel i oblidar-ho, encara hi hauria possibilitats de repetició. El fracàs –oblidem-lo– generaria un llevat d’opressió i menyspreu difícil de superar. Ridiculitzar Catalunya i els catalans es convertiria en l’esport ibèric. Tinguem fe. Alguns presagien acaraments entre ERC i el PDeCAT. Tant de bo s’equivoquin i això no succeeixi. Tan bonic i pràctic que és fer bona cara!
